Pintar cara a cara.

Com les fotocòpies, a dues cares. Però no sobre paper. Sobre vidre. Però per les dues cares. Més ben dit, cara a cara. Avui hem fet un experiment que de fa dies em rondava pel cap i que els ha sorprès. Al principi estaven desconcertats quan els he donat la pintura i els he demanat que anéssin al menjador. Però de seguida els ha entusiasmat la idea de pintar sobre vidre cara a cara.

 

Comencen pintant un "sobre" el traç de l'altre.

 

Vermell, groc. I pinzells fins.

 

Amunt, amunt!

 

I avall, avall!

 

En aquest moment ja cada un fa la seva.

 

L'empremta de la mà.

 

Mà.

 

I pinzell.

 

Aspecte de la porta. 

La porta ha quedat bonica. La deixarem pintada uns dies, a ells els ha agradat. Quan els he preguntat per les seves sensacions en pintar sobre vidre la Llum m'ha dit que ho notava diferent. Més suau. Suposo que fer lliscar el pinzell i escampar la pintura sobre el vidre és molt més fluïd que fer-ho sobre qualsevol altre superfície que es pugui pintar. No han fet referència al fet de pintar un davant de l'altre. Excepte al principi, que els ha cridat molt l'atenció la novetat, després han quedat molt absorts en el que fèien i no en el que feia l'altre. Tot i així, hi havia moments de complicitat i mirades a través del vidre... 

Gener del 2012. Quatre anys.