Blanca (grisa) i freda... com el dia.

Sembla que arriba el fred. No puc dir que me'n alegri, malgrat haver nascut en un dels mesos més freds de l'any, sempre he preferit la caloreta. Aquest matí ens hem abrigat una mica i hem anat al rentador. He escollit el rentador perquè hi ha un vidre gran, opac, i perquè hi ha el safareig i la rentadora, fet que ens facilita enormement la tasca de netejar-ho tot i rentar la roba, perquè hem experimentat amb escuma d'afaitar. Blanca i freda. Sobre el vidre, en plànol vertical, ha acabant esdevenint també un joc de llum a mesura que apartaven l'escuma a banda i banda, dibuixant caminets amb els dits i les mans.

 

Primer cal escampar bé l'escuma pel vidre. Han intentat apretar el botó del pot d'escuma, però els relliscava, i no tenien prou força per a fer-ho. Investigaré una mica, a veure si en trobo un d'apte per a mans petites.

 

I comencen a fer dibuixos.

 

Aquesta és una princesa.

 

Curiosament, en aquesta activitat tots dos han utilitzat ambdues mans. Per a fer els dibuixos més detallats tots dos han utilitzat la mà dreta, però per a escampar i experimentar han utlitzat indistintament la dreta i l'esquerra.

 

La Llum esborrant una cara.

 

Plànol general de l'acció.

 

Dibuixant amb el dit.

 

Estrella feta per en Biel.

 

En Biel treballant amb ambdues mans.

 

Un sol personificat. L'ha fet la Llum. Fins ara no tenia gaire tendència a personificar, ara cada vegada ho fa més.

 

En el moment de començar, en Biel estava força neguitós (els canvis de temps l'afecten i l'alteren una mica), i empipava una mica a la seva germana, però finalment s'ha assegut a terra i s'ha centrat en fer la seva.

 

Després han començat un projecte conjunt, que la Llum ha abandonat per a demanar-me més escuma!

 

La seva percepció és que l'escuma és grisa, de fet a contrallum, és el color que adquireix.

 

Compartint moments de complicitat.

Vols un gelat?

Recollir-ho tot i netejar ha resultat senzill i ràpid, i això que tot era ple d'escuma: la rentadora, el cistell de la roba bruta, part de la paret... i ells directes a la banyera!

Haureu de perdonar la qualitat de les imatges, la nostra càmera, que havia sobreviscut a sessions inacabables de fotografia infantil (he de fer una entrada sobre això), a esquitxades de pintura i cola i a diverses caigudes... finalment no ha resistit una caiguda d'una alçada de prop de dos metres. La trobarem a faltar. Mentre no ens fem una altra (o la reparem) ens haurem de conformar amb fotografiar el que fem amb la del mòbil... i no és el mateix.

Gener del 2012. Quatre anys.

Plastilina casolana.

Nota - Aquesta recepta de plastilina no resisteix més de 24 hores. Per a una recepta més consistent i que es conserva fins a tres setmanes podeu consultar aquesta. 

Avui hem fet plastilina casolana. M'he decidit a fer-ne per dos motius: primer perquè és un aprenentatge, és art i és ciència, com ens agrada a casa. És transformació dels elements, és una experiència sensorial, plàstica i estètica. I en segon lloc, perquè vull que tinguin a l'abast materials suficients per a satisfer la seva curiositat, que és molta, i vull que en tinguin en quantitat suficient, que hi hagi varietat. Per aquest motiu m'estic plantejant seriosament preparar els nostres propis materials, començant per la plastilina i la pintura. Així, que després d'investigar diferents fórmules en multitud de blocs i pàgines ens hem posat mans a l'obra.

Bàsicament es tracta de barrejar farina de blat (2 mides), sal (1 mida), aigua (2 mides) i una mica d'oli vegetal (jo hi he posat dues cullerades de postre), hi ha un altre ingredient, la "crema de tàrtar" (un derivat de l'àcid tàrtric) que no he aconseguit trobar, però se'n ha de posar la mateixa quantitat que d'oli. Crec que s'utilitza per a donar-li més fermesa, ho hem fet sense aquest ingredient, i sense substituïr-lo per res. I ha quedat molt bé. Es barreja al foc, i s'hi posa una mica de colorant alimentari. S'amassa, s'amassa, i...

 

Els ingredients.

 

2 mides de farina.

 

2 mides de sal.

En una cassola.

 

1 mida d'aigua.

 

2 cullerades d'oli.

 

Al foc. Sense parar de remenar.

 

Que no quedin grumolls.

 

Quan té una consistència adequada ho retirem del foc.

 

La massa encara era tèbia i els ha agradat molt. La temperatura era molt agradable, al tacte és més flonja que la plastilina comercial (freda i dura). Es parteix bé amb les mans.

 

Després hi fem un forat.

 

Afegim colorant.

 

Experimentant amb les quantitats de colorant, jugant amb les proporcions per a aconseguir el color desitjat. En les dues primeres boles jo els he suggerit colors i quantitats, segons el color que ells volien obtenir. En les altres boles, els he donat carta blanca.

 

Amassar de nou.

 

Amassar de totes les maneres possibles. I jugar una mica mentre s'amassa... fent xurros, cargols...

 

I aquest és el resultat.

 

Les conservarem en uns recipients hermètics.

Ara toca jugar i gaudir!

Gener del 2012. Quatre anys.

P.S.:  Encara no fa 24 hores de la seva elaboració i s'ha convertit en una massa enganxifosa. Ha funcionat molt bé acabada de fer, amb una mal·leabilitat deliciosa, i un tacte molt agradable, però després no té fermesa, ni consistència. Haurem de buscar la "crema de tàrtar" o "cremor tàrtar" i posar-n'hi, a veure què tal queda aleshores.

Són diferents... i són diferents!

Són bessons. Però són diferents. Dues persones diferents, amb un bagatge personal similar però no idèntic, personal i intransferible. S'expressen diferent.

La Llum és una gran comunicadora, adora la paraula, s'expressa clarament de forma verbal, té un discurs ric, elaborat. El seu joc és imaginatiu, un joc predominantment simbòlic, poblat per un gran nombre de personatges amb les seves característiques, idees, personalitats, i fins i tot, preferències idiomàtiques. Adopta rols i reparteix la resta de papers, busca la interacció amb els altres en el joc. Adora dibuixar i escriure. Els seus dibuixos són simpàtics, elaborats i detallistes, han evolucionat, passant per diferents etapes. Personatges somrients que mostren la cara més amable del món.

 

L'any passat, va passar una etapa en què dibuixava persones plenes de boletes. Cada boleta és una part del cos. I és necessari que hi sigui. Tan es que una boleta sigui el pit dret, i la de sota l'esquerra, la panxa, el melic... no falta cap part del cos.

 

Sovint, quan crea, adopta un rol. En aquesta ocasió, una cabra (^^).

 

No sempre dibuixa, tot i que és el tipus de creació que més li agrada. Aqui, fent una composició amb papers de magdalena.

 

Enganxant.

 

Dibuix sobre el tió, a baix els regals que va cagar-li.

 

La Piti (una de les nostres gatetes, la que surt unes fotos més amunt), i l'Arri (el gosset, crec que ja us n'he parlat alguna vegada). Escalfats pel sol d'hivern. Aix, quina nyonya, al solet...

 

Figures humanes. La "Nina Jessie" amb el seu barret (i tots els seus dits) i una princesa. 

 

Moltes vegades fa lletres perquè li agrada escriure. Encara no hi busca sentit.

En Biel té el pensament plàstic molt desenvolupat i adora les matemàtiques. Identifica els números en objectes quotidians (un penjador, un pal o unes arrecades caigudes a terra), realitza sumes i restes senzilles, i compta sense equivocar-se fins a deu elements afegint-ne o treient-ne. Els seus dibuixos són senzills, la seva cal·ligrafia millorable. Li agrada composar més que dibuixar, muntar, treballar formes i volums. Sovint busca calma i intimitat quan es posa a treballar en els seus projectes, que després ens mostra orgullós juntament amb l'explicació i les conclusions que n'ha extret durant el procés d'elaboració.

 

Aquest és un drac. El dibuix és senzill, la cara bàsica: dos ulls i una boca. D'expressió seriosa, té cara de pocs amics. Fins i tot quan dibuixa, acaba retallant i enganxant.

Un dels tipus de composició més habitual d'en Biel: paper, celo, retalls de revistes (o catàlegs de joguines), cola... i palets.

 Titella fet amb una fitxa que va portar de l'escola, i esquelet pirata enganxat amb gomets.

 

Titella de dit, el cap està fet amb "Blue-tack", el cos, dibuixat amb retolador sobre la pell.

 

Dibuix de l'Octopus (Spiderman 2). Hi ha volgut escriure el nom del personatge.

 

Cares i colors. Els traços segueixen essent senzills.

 

Muntant la màquina del temps...

 

Màquina del temps. Amb botons (a dalt) i palleta per a bufar. Hi ha treballat durant dies, hi ha invertit unes tres hores, potser més i tot.

 

Màquina del temps (vista lateral). Hi ha capes i capes, bosses, plàstic de bombolles, blonda, papers de magdalena, caixes, més papers... Un treball laboriós.

 

Això és un bolso que m'ha fet. Deu haver pensat que un bolso de l'Spiderman em feia falta (on vaig amb bolsos marrons?). I me'l ha fet. N'està orgullós, i la nansa es pot posar i treure en un altre bolso.

Ahir a la tarda, junts, van fer una màquina per a curar els seus ninos, es veu que el missatge que la Sanitat pública ha patit greus retallades ja els ha arribat, si vols estar ben servit... fes-te tu mateix el llit!

 

Aquest és l'aspecte que ofereix la màquina, lliguen els ninos amb seda dental i allà els administren medicacions i tractaments diversos (entre ells eliminació de mol·luscos).

 Finals del 2011 - Principis del 2012. Quatre anys.