Retrat d'un home a punt de ser devorat per una serp.
Ja fa algun temps que vaig notar una petita i lleugera desconnexió entre els nens i jo en el camp creatiu. L'entusiasme inicial amb què acollien les propostes s'estava adormint. Fa un temps, n'hi havia prou amb obrir un pot de pintura i posar un tros de cartró al seu abast per a que prengués la flama. Hauria pogut enganyar-me, i pensar que potser era perquè es fan grans, creixen i els seus interessos varien... perquè ara es centren més en ells mateixos, en explorar en profunditat qui són, com són, per què són... perquè els seus interessos es tornen més complexes i la seva motivació és intrínseca, així que creativament esdevenen més lliures i no necessiten ningú al costat que els acompanyi... i si hagués volgut enganyar-me, m'hauria quedat en aquesta reflexió.
Però m'agrada ser honesta i sincera amb mi mateixa i vaig acabar per reconèixer que moltes vegades els feia una proposta concreta perquè se'm havia acudit A MI de provar-ho... ells l'acollien i en gaudien com mai, però no s'hi abocaven perquè els seus interessos anaven per un altre costat. Era com estar gratant la superfície de quelcom molt bonic... però sense aprofundir en res en concret. Això em va portar a un bloqueig creatiu. Em costava escriure, em costava dibuixar, em costava pintar, em costava pensar...
Així que amb la intenció de posar-hi remei, em vaig dedicar a observar-los i a observar-me també a mi d'una manera més acurada. Durant dies em vaig estar repetint les mateixes preguntes: Quins són els seus/meus interessos reals? Què els/em mou a expressar-se/me? Quin és el llenguatge que compartim? Com puc fer aquest procés més obert, participatiu i significatiu?
Per a sortir del bloqueig, vaig llegir, i vaig decidir crear com a hàbit, i fer-ho acompanyada per ells. Compartint els nostres processos i projectes creatius. Valent-nos de l'altre, prenent el seu treball com a punt de partida o de reflexió. Vam pintar, vam escriure, vam cantar junts... Crear per a escoltar, per a llegir-los i per a llegir-me. No us diré que no va ser difícil. Crear quan et sents lligat de mans i de peus és el més difícil. Però també és la única manera de sortir del pou.
A continuació he recollit algunes de les meves reflexions, anotacions i idees que han sorgit durant aquests dies convulsos, i que han omplert les pàgines d'una espècie de quadern de camp.
"La Llum és predominantment narrativa: el seu raonament va en sintonia plena amb la seva capacitat de narrar (oralment i per escrit), però també amb una fantasia que emergeix de dins del seu cap i el seu cor i ho vesteix tot de colors. El seu ritme és pausat i s'acompassa amb qualsevol proposta de ritme lent excepte quan sent música... aleshores, el seu cos i la seva veu es desperten i omplen l'estança de moviment, de traços gestuals, de diferents textures de veu."
"En Biel té una gran tirada cap al pensament plàstic. Els seus dibuixos són plens de detalls minúsculs i elements fantàstics. Sovint, si es bloqueja explicant quelcom em demana que m'esperi, va a buscar un paper i un llapis i mentre traça i dibuixa gargots i símbols la seva capacitat d'expressar i concretar pren forma i sentit. El seu tempo és rítmic i té un gran sentit de la responsabilitat, és molt exigent amb ell mateix. Necessita el moviment per a pensar."
"Jo em sento a gust expressant-me, i tant m'és quin llenguatge utilitzo. A casa canto, danso, dibuixo, pinto, recito, escric... i ho fare amb més o menys gràcia, però gaudeixo tremendament fent-ho. Però em sento molt condicionada per el temps, ofegada per el temps. Al dia li falten hores, a l'hora de prioritzar la rutina m'atrapa. Em manca temps per a fluir."
"Potser escollint un tema i aprofundint-lo trobarem el camí. Però han de poder participar en la presa de decisions, en el traçar la línia i determinar quin serà aquest eix."
"El llenguatge compartit és en algun lloc. Però no el veig perquè no sé com buscar-lo, perquè no sé que existeix."
"Últimament han mostrat molt d'interès en el retrat, en copiar de la realitat. Com els puc ajudar? Els puc suggerir alterar aquesta realitat?".
Després de dialogar amb ells sobre què els movia a retratar em va semblar que el retrat podia ser un bon eix per a treballar durant l'estiu. En vam parlar i la idea els va agradar. Tres mesos per a retratar la realitat, les persones, els objectes, els paisatges, les vivències. Retratar valent-nos de tots els llenguatges possibles. Retratar per a capturar un estiu.
Però el retrat no és un llenguatge, sentia que encara em mancava una resposta. I la vaig trobar enmig d'un procés creatiu compartit.
La fantasia era la resposta. La fantasia era el llenguatge. La fantasia ho impregnava tot: el traç i l'acció, el pensament i la verbalització, el moviment i la projecció de la idea, la veu, el diàleg i la conversa. Durant aquest procés de cura, havíem estat cridant en el llenguatge de la fantasia.
El que va seguir... simple i senzill. Vaig traçar alguns possibles camins i recorreguts, unes quantes idees. El vaig compartir amb els nens, en vam debatre. Van triar, fer suggeriments, canvis i aportacions. Vam traçar un mapa que serà la base del nostre projecte per a l'estiu, els nostres pensaments, reflexions i propostes els trobareu acompanyats de l'etiqueta "retratant la fantasia" o #RetratantLaFantasia.
Aquest procés de reflexió i aquesta decisió no signifiquen que ens limitem exclusivament al retrat. I no significa que, si deixa de semblar-nos interessant, no ens decidim a tancar el tema, perquè justament del que es tracta és d'estar enamorats del que fem. I mentres ho estiguem, estarem encantats que ens acompanyeu per aquest camí que hem traçat plegats.
"So I was screaming out a language that I never knew existed before.
Florence and the Machine."
Maig, juny i juliol del 2015. Set anys i mig.
Si t'ha agradat no deixis de llegir...
