Rentant la taula i descobrint el joc sensorial en la quotidianitat.

Les experiències més gratificants solen ser aquelles que estableixen un diàleg net i d'igual a igual amb els nostres interessos, amb el nostre estat anímic, amb el nostre moment present. La quotidianitat està banyada d'instants que són un regal per als sentits. Quan el temps no té pressa ni sentit podem retrobar-nos amb aquests moments i deixar-nos portar ben lluny de la seva mà. Quan el que importa és el que atravessa les parets de la pròpia pell i del propi cos podem aprendre amb els cinc sentits. Quan permetem a la quotidianitat convidar-nos a descobrir de la seva mà i amb ulls renovats els moments preciosos que ens regala, es pot dir que la reconeixem i li retornem l'estatus que li correspon.

Un fet tan senzill i quotidià com pot ser rentar una taula pot esdevenir una experiència fabulosa de joc sensorial. Si no hi ha temps, o si hi ha tot el temps del món.

Estava preparant la taula per a una proposta nova. L'estava rentant, quan la Llum em va dir que li encantaria fer-ho ella.

No caldria dir que la vaig convidar a fer-ho.

  

Les sensacions ràpidament van atravessar les portes de la seva pell.

I el contacte directe amb el sabó es va convertir en una necessitat.

L'exploració i la curiositat es vesteixen d'acció. 

Tocar.

Jugar.

Empremtes.

Rastres.

Dibuixos, lletres i paraules es van afegir al procés.

Els processos inclouen tots els elements que hi ha sobre la taula. El sabó que hi ha dins l'esponja surt en apretar-la.

La sensació fabulosa de sentir com l'esponja llisca sobre la taula.

Una vegada i una altra. Dibuixant camins imaginaris, cercles efímers i traços capriciosos i casuals.

Amb gestos amples, aprenent amb tot el cos: no només amb els braços que mouen l'esponja, sinó també amb tot el cos que acompanya els moviments. 

Aquesta experiència es va allargar durant més d'un quart d'hora. Imagina un món sense temps. Imagina un joc sense temps.

Juny del 2013. Cinc anys i mig.

Aquest bloc es presenta a la sisena edició dels Premis Blocs Catalunya. L'any passat vam quedar finalistes i vam gaudir d'una nit molt especial. Aquest any ens agradaria repetir l'experiència, per això necessitem el teu vot. Si ens vols ajudar, pots votar-nos seguint les senzilles indicacions que t'explico en aquest enllaç. Moltes gràcies!

Sigues generós i *viu intensament.

Quan penjo un *viu intensament només hi penjo la imatge, perquè el maridatge entre la imatge i el text que l'acompanya parla per si sol. I poques vegades explico coses de la meva vida personal, però avui faré una excepció, perquè l'ocasió s'ho val, perquè m'ha tocat la fibra, i perquè en tinc ganes.


Recordo acompanyar els meus pares quan anaven a donar sang quan era nena, ho recordo com a quelcom natural i bonic. La primera vegada que vaig donar sang devia tenir uns vint anys, i em feien pànic les agulles. Jo "només" acompanyava a una amiga, donant habitual. Però un cop allà vaig saber que la meva sang era molt preuada perquè era poc habitual, i vaig donar-ne. Aquella primera vegada vaig perdre la por a les agulles. Després d'aquella vegada, en van venir unes poques més. Després l'embaràs i l'arribada de dos bebès. Tot es va tornar més complicat, començant per la logística de la llar. De tant en tant hi pensava, però mai trobava el moment per acostar-m'hi.

Aviat farà tres anys vaig viure una experiència que em va canviar la vida. Em van extirpar les amígdales, una intervenció que es considera senzilla i que poques vegades presenta complicacions. Però  es va complicar, vaig patir una hemorràgia, vaig necessitar una segona operació, i vaig necessitar sang. Recordo com n'estava d'espantada, i recordo despertar-me amb la pulsereta al canell. Banc de Sang. En recordar-ho encara m'emociono. La sang d'una altra persona corre per les meves venes. M'alimenta i batega amb força dins el meu cor quan m'emociono. Com ara. Només puc dir que sento gratitud, un sentiment immens i inabastable.

Aquell moment va marcar un punt d'inflexió. Vaig prendre algunes decisions importants per a mi, entre elles cuidar molt més la meva alimentació, abraçar el vegetarianisme... i just un any després d'aquell "toc d'atenció" vaig decidir crear aquest bloc, obrir un camí per compartir tot el que tinc per explicar a tot aquell qui em vulgui llegir.

Després de l'operació vaig necessitar prendre ferro durant més d'un any, m'havia fos les reserves i no m'atrevia a donar (segurament tampoc hauria pogut), tinc tendència a tenir anèmia, així que no em vaig acostar al banc de sang. Després, el de sempre... la inèrcia, la rutina, el dia a dia... Fins que l'altre dia em va arribar a través de la xarxa la notícia que faltava sang. Faltava 0-. La meva. I mentre dinàvem vaig explicar als meus fills aquesta petita història i a la tarda em van acompanyar a l'hospital a donar sang.

Així que des d'aquest petit espai que pretén ser un espai per a compartir, us animem a compartir allò que tots tenim. Un gest que representa molt poc per als qui el fem, però que és vital.

Pintant roques escalfades al sol amb ceres.

Ens va agradar tantíssim la proposta de fondre les ceres amb el sol que hem decidit fer-ne una variant. Aquesta vegada, però, les ceres les hem fos directament aplicant-les sobre una superfície calenta. Vam deixar un parell de pedres grans al sol un parell d'hores. Després vam entrar-les a casa i ens ho vam passar en gran.

Vam deixar les roques al sol un parell d'hores al matí.

La meva intenció era pintar a fora. Encara era al matí i el sol no picava massa fort, però els nens em van dir que preferien fer-ho dins de casa, que a fora el sol els molestava. Bé, doncs. Cap a dins!

Les roques estaven calentes, així que els vaig donar unes manyoples per a protegir-se de l'escalfor, tot i que no cremaven. Però cal comprovar les coses amb la pròpia pell.

El simple contacte de la cera amb la pedra calenta, la fon. 

La cera fosa, calenta. Canvia de textura, es torna viscosa i brillant, gairebé líquida. Fa olor. És un festival per als sentits.

Pedra, paper... Tots els suports són vàlids, i permeten comparar diferències i semblances. Sobre el paper la cera pinta però no es fon. Així que el secret per a que es fongui rau en l'escalfor que emana de les pedres. 

La concentració és màxima.

També vam utilitzar la tècnica de ratllar les ceres, igual que vam fer en la proposta de pintar amb el sol.

I quan acabem amb una cara, passem a l'altra.

Les pedres, acolorides i precioses, ens fan companyia en un raconet de l'estudi.

Durant el transcurs de la proposta (i també després) vam parlar-ne. Els vaig fer preguntes: Per què les roques estan calentes? Com s'han escalfat? Per què creus que es fonen les ceres? Què creus que passarà quan la roca es refredi?

Les estacions es succeeixen, i cadascuna d'elles arriba amb la seva maleta de peculiaritats. L'estiu és escalfor i llum. Bé, doncs. Juguem-hi!

Juliol del 2013. Cinc anys i mig.

Aquest bloc es presenta a la sisena edició dels Premis Blocs Catalunya. L'any passat vam quedar finalistes i vam gaudir d'una nit molt especial. Aquest any ens agradaria repetir l'experiència, per això necessitem el teu vot. Si ens vols ajudar, pots votar-nos seguint les senzilles indicacions que t'explico en aquest enllaç. Moltes gràcies!

Segueix les teves pròpies passes i *viu intensament.

Busqui, compari i si troba res millor...

Voti'l, però si no troba res millor voti'ns a nosaltres (li ho agraïrem molt), perquè per segon any consecutiu ens hem presentat als premis blocs de Catalunya que organitza Stic.cat.

L'any passat vam aconseguir arribar a la final i gaudir d'una gran vetllada, i ho vam celebrar creant una etiqueta a instagram per a jugar amb vosaltres. Aquest any, qui sap com celebrarem el pas a la final (si ens ajudeu a arribar-hi...)

Vaig decidir presentar-m'hi perquè penso que quan una cosa es fa amb il·lusió s'ha de poder dir en veu alta que se'n està orgullós. I d'il·lusió anem sobrats, a casa.

Els passos a seguir són senzills:

1. Accediu a la pàgina a través d'aquest enllaç. Si ja us vau registrar l'any passat, accediu amb les vostres dades i aneu directament al punt número 5.
2. Registreu-vos: a la dreta hi ha un requadre i a dins en lletres vermelles "Registre". Només us demanen el vostre mail, el nom i els cognoms i una contrasenya.
3. Us envien un correu amb un link de confirmació, cliqueu sobre l'enllaç i us redireccionarà a la pàgina.
4. A través del requadre que us queda a mà dreta accediu amb les dades que us heu registrat.
5. Cliqueu sobre "Votació premis blocs 2013".
6. Trobareu 15 categories, i dins de cada categoria els blocs que s'hi presenten: podeu revisar-los i votar els que vulgueu. Si voleu donar-nos el vostre vot, trobareu el nostre bloc dins la categoria d'Educació, entre un munt de blocs plens de recursos magnífics i idees fantàstiques.
7. Seleccioneu el que més us agradi de cada categoria clicant a la rodoneta que queda al costat del nom, us demanarà que el valideu pujant fins els requadres de categories i clicant sobre "Votar".
8. Us apareixerà un missatge de validació que heu de confirmar. I llestos!
9. És més fàcil del que sembla, i podeu votar les diferents categories fins al dia 2 de setembre, no cal completar la votació en una sola sessió.
10. (I tant si ens heu votat com si no, gràcies! ^^)

Així que us animo a que feu un cop d'ull als blocs participants i a votar els que us semblin més interessants, entre ells em trobo que en la mateixa categoria competeixen dos blocs amics de dues dones meravelloses: el fantàstic bloc Manetes i cosetes i el bloc de la fabulosa Mare Jove i Moderna.

Molta sort a tots els i les participants!

Pintant amb el sol {fonent ceres amb el sol i l'escalforeta de l'estiu}.

Adoro l'estiu. Sóc d'aquest tipus de persones. M'agrada la calor, no ho puc evitar. Fa dies que tenia ganes de proposar als nens de pintar amb el sol. L'arribada de l'estiu i la calor ha despertat la curiositat de la Llum i en Biel, pregunten, volen saber sobre l'òrbita de la Terra, sobre l'estiu i l'hivern... Així que em venia de gust retre el nostre particular homenatge al Sol i en certa manera, convidar-lo a jugar amb nosaltres. Si seguiu aquest bloc ja deveu saber que m'agrada invitar l'atzar a formar part del procés creatiu, i que ja hem utilitzat la climatologia per pintar, com les dues vegades que vam pintar a la pluja: amb aquarel·les i amb retoladors. Doncs bé, aquesta vegada la idea era utilitzar la calor i la llum del sol per a fondre les ceres i pintar.

A casa fem servir ceres Manley perquè fonen a baixa temperatura i tan sols amb els dits els colors ja es barregen d'una manera espectacular. La idea era senzilla: ratllar les ceres i utilitzar-ne les virutes. 

Ratllant les ceres.

El tacte de les virutes és deliciós i curiós. A més, es fonen entre els dits.

L'exercici de ratllar les ceres requereix atenció i concentració, cal explicar-los que es poden fer mal si acosten massa els dits. Això els ha mantingut alerta, i feliçment hi han posat suficient atenció.

Virutes de colors.

Després, han escampat les virutes sobre uns folis que reposaven en una safata. La safata és important ja que si no, en fondre's la cera, s'escamparia per tot arreu. La safata (donat el cas) la contindrà. 

Amb total llibertat han decidit quin tipus de composició volien crear. Escampar, remenar i agrupar les virutes. El joc entra en el procés creatiu.

Amb els dits tacats de ceres, de tant remenar-les. La seva tria ha sigut posar-les totes juntes, agrupades i fent muntanyeta.

Quan han donat per bona la composició hem tret la safata al balcó, i l'hem deixat al sol.

En pocs minuts ja havien començat a fondre's les ceres.

La cera llueix sota el sol.

I després d'uns minuts més, aquest era l'aspecte que oferia. Hem entrat la safata i hem deixat solidificar la cera.

Un cop solidificada la cera, he deixat els papers sobre la taula, acompanyats de la resta de les ceres, llapis i retoladors. Una nova invitació a crear. 

Tenia ganes de fer quelcom diferent amb les ceres. Trencar amb la manera habitual de fer-les servir, convidar els nens a utilitzar un material plàstic ben conegut per ells d'una manera diferent. També tenia ganes de colar en el procés creatiu algun utensili de la cuina. Convidar el sol i l'atzar a participar del nostre joc creatiu és una manera més de jugar amb la creativitat.

Juliol del 2013. Cinc anys i mig.

Surt i troba... a la recerca de tresors les tardes mandroses d'estiu.

L'estiu és platja i piscina, nens empaitant pilotes i en bicicleta, cabells i banyadors molls, persianes mig abaixades i porticons oberts de bat a bat, peus empolsegats i genolls pelats, sol i penombra. Però també hi ha dies mandrosos, de matins curts i tardes gairebé infinites, tardes plenes d'hores de llum i calor. Dies en què la calor apreta i ens quedem a casa a fer el mandra fins ben entrada la tarda. Aquests dies mandrosos, quan el sol cau, convido els nens a sortir per buscar tresors.

Algunes vegades improviso amb el que tinc a mà. Una invitació espera junt al berenar. 

Vaig decidir fer servir una caixa de DVD perquè és rígida, pesa poc i alhora permetia guardar el llapis i el paper dins. El paper té totes les lletres de l'abecedari. La consigna és senzilla: surt i busca quelcom que comenci per la lletra "...", si no trobes res que comenci, pots buscar quelcom que contingui la lletra.

I, de seguida van començar a trobar coses.

Sortir té també petites recompenses. Una papallona es va deixar fotografiar.

Observar, llegir, escriure... no repetir, escrutar l'entorn amb la mirada nova i curiosa.

I no oblidem enfilar els ulls cap al cel, buscant formes als núvols.

Fins aconseguir omplir totes les lletres, o fins cansar-se'n... el que succeeixi primer.

Una altra opció és sortir a caçar els colors de l'arc de Sant Martí. Amb un mostrari vell que vaig trobar de pintura els vaig fer una carta de colors.

Per comparar. Tonalitats.

Per observar.

Per afirmar.

Per confirmar.

Petjades de gat en el ciment.

Tots els colors del blau.

Tots els tons del groc i el daurat.

Després vam fer recompte.

I vam omplir la banyera amb aigua del color que més vam trobar. Sí, aigua vermella. I les copes les van demanar ells (per poder jugar a vampirs)...

Aquests passeigs ens regalen la possibilitat de recrear-nos en les petites descobertes fortuïtes que fem, i viure d'una manera nova aquells espais que solem transitar en la inèrcia de la rutina diària. Ens podem aturar a observar els detalls que engalanen els espais quotidians, això ens ajuda a sentir-nos-els més nostres. Com una possibilitat que se'ns ofereix per a que quan, immersos en l'espiral de monotonia que a vegades ens arrossega, els observem amb un somriure.

Juny del 2013. Cinc anys i mig.