El maletí de pissarra.

Fa temps que rondaven per casa un parell de caixes fortes i robustes d'aquelles que porten la tapa enganxada, que vaig recollir amb intenció de fer-ne un parell de maletins per als nens. Feia mesos que les tenia a casa, però no sabia exactament com fer els maletins... folrats de paper? Pintats? Cap opció em convencia, fins que un dia mentre llegia aquesta magnífica entrada de The artful parent se'm va acudir que la millor opció era pintar les caixes amb pintura de pissarra. Així, podrien apuntar a fora què hi havia dins de cada maletí. Així que vaig fer-me amb un pot de pintura de pissarra i la resta va ser bufar i fer ampolles.

 

Caixes, pintura de pissarra (per a manualitats) i rodets.

 

A treballar!

 

Van estar una estona llarga pintant.

 

En Biel va acabar primer i va ajudar a la seva germana.

 

Vam repetir el procés fins a fer tres capes de pintura. S'ha de deixar assecar 24 hores com a mínim abans d'escriure-hi amb guix.

 

Després van insistir en que hi volien posar pintura daurada. Així que n'hi van posar, això sí, els vaig demanar que respectéssin una cara de la caixa sense posar-n'hi, a fi de tenir una superfície neta per a escriure. Ells ho van entendre i respectar, i anaven xerrant animadament.

 

Després van passar a l'interior: cola blanca i aigua al 50%.

 

Paper.

 

I altre cop cola blanca i aigua.

 

Un cop sec, una mica de washi tape resseguint el voltant de la caixa i vaig passar a posar la nansa. Mesurar, foradar i...

 

... passar un cordill.

 

Els maletins estan llestos.

 

En Biel agafa tots els seus "ninos de Harry Potter".

 

I aleshores escriu al maletí què conté.

Hauré d'inventar un sistema per a tancar-los, perquè es veu que se'ls van obrir l'altre dia anant pel carrer cap a casa dels avis. De fet, la idea és posar-hi un botó per a tancar amb l'actual nansa i posar una nansa un xic més grossa. Quan ho fagi, prometo actualitzar l'entrada. 

Quan penso en maletes em sol venir al cap aquella típica imatge d'una maleta plena d'enganxines dels llocs que ha visitat, ara ho podriem apuntar directament a sobre. Desde que  tenen els maletins no han parat de jugar-hi, hi guarden tresors (com ara varetes màgiques o de fada, molt populars a casa nostra), hi dibuixen i hi escriuren. Encara no se'ls ha acudit de dibuixar a la part que hi ha pintura daurada, però penso que ofereix un munt de possibilitats, friso perquè se'ls acudeixi...

Octubre - Novembre del 2012. Quatre anys, gairebé-gairebé cinc.

Dibuixant sobre cartulina gofrada.

Tenia per casa uns retalls de cartulina gofrada, i un dia que vaig anar a dinar a casa de la meva mare van acabar dins la meva bossa. Vaig pensar que si els oferia als nens aquelles cartulines i un parell de retoladors permanents de punta fina potser s'entretindrien una estoneta i podríem fer el cafè tranquil·lament. I no m'equivocava gens. Això sí, quan el meu germà va veure el que els oferia als nens, va anar a buscar una coseta més: un retolador amb la punta de pinzell (del qual, evidentment, jo em vaig enamorar).

 

En Biel es del·lia per utilitzar el pinzell, i després d'haver-lo utilitzat puc entendre per quin motiu.

 

Amb molta cura feia lliscar el pinzell sobre el relleu.

 

Un dinosaure. Un cop acabat el procés amb el pinzell és el moment d'usar el retolador de punta fina per a detalls com els dits de les potes.

 

Un unicorn és qui ens observa des del dibuix de la Llum.

 

Enmig d'un munt d'amics i amiguets.

 

Igual que el seu germà, ella també utilitza el retolador de punta fina per als detalls.

Dibuixar i pintar sobre una superfície amb relleu és un repte que obliga a un plantejament creatiu i fa necessària la presa de decisions i la resolució de petits problemes que puguin sorgir: Han de decidir si pintar per sobre del relleu o al voltant, han d'escollir amb quins estris fer-ho i segurament en el moment de fer-ho en ésser una superfície desigual, el traç es veurà desviat. Decidir, escollir, rectificar, resoldre. Aprendre. Gràcies a uns pocs centímetres quadrats de cartulina.

Octubre del 2012. Quatre anys, gairebé cinc.

Una festa plena de màgia.

Ja sabeu que la Llum i en Biel acaben de fer cinc anys. Aquest cap de setmana ho hem celebrat amb alguns dels nostres (i seus) amics i amiguets, i també amb la nostra família. Em van demanar fer una festa màgica, en Biel és molt fan de Harry Potter, de les varetes màgiques i els trucs de màgia. A la Llum ja li va semblar bé perquè a) a la primera peli de Harry Potter hi surt un unicorn (i ella adora els unicorns) i b) en Biel és molt bon negociant i la va convèncer, tot i que ella hauria preferit una festa de princeses i unicorns (ja us he dit que adora els unicorns, qui sap, potser l'any que ve...).

Així que vam preparar unes invitacions màgiques per als nostres familiars i amics.

 

Un conillet que surt d'un barret...

 

I una declaració d'intencions.

 

Em va fer molta il·lusió fer-la a màquina, i hi vaig posar un xic de confetti mecanografiat.

 

Fotocopiar i afegir-hi una mica de màgia.

 

Amb suc de llimona hi vaig escriure el dia i l'hora de la festa, de manera que per a saber quan era la festa van haver de recórrer a l'assecador del cabell (els més petits), la planxa o l'encenedor (els més grans). Em consta que en algunes invitacions va costar de "revelar" però la perseverància és una qualitat molt interessant en una persona.

 

I finalment, "segellem" la invitació. Abans de repartir-les bústia a bústia.

I arriba el  moment de la festa. Jo no sé fer màgia. Ser moltes coses excepte dues: pastissos i màgia. La resta de coses se'm dónen més o menys bé. Així que vaig decidir fer-la a la meva manera: canviar el color de les coses. Com? Amb llum negra! Em vaig fer amb un fluorescent i vaig preparar unes quantes propostes.

 

Racó amb teatret i titelles. El teatret és fet amb washi tape fluorescent, i els titelles són creació d'en Biel.

 

Raconet d'enfilar.

 

En primer pla el raconet del maquillatge, el racó d'enfilar, el teatret i la taula plena de papers i retoladors fluorescents.

 

Preparant el gran fi de festa. De debò!

I quan arriben els amics, després de jugar, xerrar, menjar i obrir els fantàstics regals que van fer als nens, es fa la màgia!

 

Posant cara a un futur amiguet.

 

Hola!

 

Acció!

 

Enfilant.

 Dibuixant.

 Noia feliç.

 

I quan ja portaven una estona jugant i començaven a estar cansats, vaig treure l'artilleria pesada. Tires i tires i tires de paper!!!

 

Recollir-tirar-recollir-tirar-recollir-tirar...

 

#enjoythemess

 Gràcies a tots i totes els que ens heu acompanyat en una tarda tan especial, als que heu pogut venir, als que no i a tots els que d'una manera o una altra ens heu acompanyat al llarg d'aquests cinc anys.

Us he de dir que les fotos no fan justícia al que es va viure en aquesta casa. Grans i petits vam compartir corredisses, jocs i rialles. Vam acabar tots pintats, plens de papers per tot arreu i amb més d'un atac de riure... Ens ho vam passar molt bé. Ah, i els petits també!

Novembre del 2012. Cinc anys acabats de fer.
Entrada  apadrinada per la Raquel.

Pell amb pell.

D'aquesta història que us explicaré ja fa molt de temps, tant com cinc anys i unes hores. Però encara recordo la història com si hagués passat ahir (o com si m'hagués passat a mi). Una història que diu així:

- Hi havia una vegada un cor petit que bategava bumbum-bumbum. Tot al seu voltant era dolç, tebió i d'una foscor rogenca, però es sentia molt sol. Fins que es va trobar amb una altre cor petit que bategava bumbum-bum bum.

Es van agradar el suficient com per a fer-se una gran abraçada, i va ser aleshores que es van adonar que tenien molt espai. Van decidit créixer, així que començaren a embolcallar-se d'ossos, de músculs i de pell. Cresqueren venes i artèries per a que el seu bumbum-bumbum bombés sang amunt i avall, i van idear un munt d'òrgans i un caparró per a ser capaços de valer-se per si mateixos el dia que deixéssin enrera aquella llar que fins aleshores els havia semblat càlida i comfortable, però que començava a quedar-se un xic petita per a les seves aspiracions (i tot sigui dit, per al seu tamany).

I quan se'n adonaren, comptaren vuitanta dits, quatre ulls de color de boira, quatre pulmons petits i adormits i una infinitat de somnis i possibilitats. Cada cor comptava quaranta dits, amb les seves ungles. Quaranta i quaranta, vuitanta. Com  era possible? Potser s'havien despistat? Començaren a comptar de nou i s'adonaren que degut a la manca d'espai s'havien anat apretant, apretant i apretant, tant, tant i tant que finalment s'havien enganxat per una cama, a l'alçada de les cuixes així que podien sentir i controlar el cos de l'altre. I què farien ara? Junts no podien seguir, quin enrenou per a aprendre a escriure amb tants dits per controlar, a més com que s'havien enganxat cara amb cara, sempre hi hauria algú que hauria de caminar de recules...

Acordaren separar-se, i decidiren que arribat el moment, el primer de sortir es subjectaria la cama amb força, mentre l'altre estirava la seva cama estirant en sentit contrari. Així es separarien! I així ho van fer: arribat el moment un estirà fort per aquí, l'altre estirà fort per allà... i després d'uns instants les cames es separaren! Això sí: la pell de l'un i la pell de l'altre estaven tan enganxades que en desenganxar-se l'un es va endur la pell de l'altre, i l'altre la de l'un. El record d'una abraçada intrauterina en què deixaren de ser un per a ser dos. Una petita part de l'altre que els acompanyarà per sempre més.

I encara els he sentit a dir que si hi clouen amb força els ulls i toquen la pell d'aquella part de la cuixa encara ara hi poden sentir el bumbum-bumbum del cor del seu germà, de la seva germana. I encara és cert que si tanco els ulls i els poso les mans sobre la pell puc sentir com els nostres cors tornen a bategar gairebé a l'uníson. I si això no és amor, digueu-me què és. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.

 

15 de novembre del 2012

A tota màquina!

L'altre dia una amiga em va dir que remenant per casa havia trobat una màquina d'escriure, i que com que venien uns dies de pont, havia pensat que potser em faria gràcia fer-ne alguna cosa amb els nens. Vaig trobar que era una idea fantàstica entre altres motius perquè a l'escola ja han començat amb la lletra lligada i la lletra d'impremta, així que reconeixen la lletra d'impremta, es pot jugar amb les majúscules i les minúscules, amb els colors...

Vaig presentar la màquina als nens amb un foli preparat, on jo hi havia mecanografiat la data, primer els vaig deixar investigar-la amb calma, observar-la i tocar les tecles. Després els vaig explicar algunes coses bàsiques: com canviar el color de les lletres, com canviar majúsules i minúscules però sobretot que havien de tractar la màquina amb cura i procurar apretar les tecles una a una (tot i que reconec que és molt més divertit apretar-ne unes quantes a la vegada). Coneixen el que és un teclat i com funciona, però la màgia de la mecànica està a punt de fer la seva aparició.

 

Observant.

 

Amb el mecanisme al descobert resulta realment atractiva.

 

Colors i lletres.

 

El moment just!

 

En Biel concentrat.

tumata (tomata)

 

Molt orgullós, va escriure MAMA, tot i que amb algunes A de regal.

 

En aquesta líni a hi ha un escrit amb sentit, tot i que em costa interpretar-lo sense que ell m'ho tradueixi.

 

Amb la Llum vam decidir investigar mecanografiant sobre diferents tipus de papers.

Després de comprovar que funcionava, va escriure el seu nom.

 

I ja posades, vam provar amb confetti.

 

Confetti i blonda.

Al llarg dels quatre dies que la màquina va estar a casa el més normal era trobar-los davant de la màquina. Gràcies a ella, o potser a través d'ella van deixar anar la seva imaginació, investigant la mecànica del seu funcionament, però també transcrivint (a la seva manera) alguns pensaments i idees, paraules concretes que prenen forma enllaçant lletres, frases que neixen enllaçant paraules.

Octubre del 2012. Quatre anys, gairebé cinc.