Panellets 2012

L'any passat ja vam fer panellets, ens agraden per molts motius, no només pel seu sabor. Aquest any hem variat lleugerament la recepta i ens ha agradat encara més que la de l'any passat. Hem substituït la patata per moniato, i n'hem fet de tres tipus.

RECEPTA DEL 2012.

100 gr. de moniato bullit

300 gr. de sucre morè 

500 gr. de farina d'ametlla

llimona, cacau en pols i pinyons

1 rovell d'ou dil·luït amb 6 gotes d'aigua per a pintar els panellets de pinyons

El procediment és el mateix que l'explicat en la recepta del 2011

i el resultat és aquest...

Tota la família els ha tastat, i la veritat és que tothom ha repetit.

Octubre del 2012. Quatre anys, gairebé cinc.

Escrivint cartes.

Hi ha petites coses que avui en dia resulten gairebé romàntiques, com escriure una carta. Als quatre anys, escriure una carta és un exercici de valentia, no només per allò que s'explica en ella sinó sobretot quan es pren la decisió de redactar-la sense ajuda. La Llum i en Biel s'hi han aficionat, i a cada una d'elles s'hi aboquen i hi posen tots els seus sentits.

 

Encapçalament de la carta. Aquesta vegada, a qui va dirigida.

 

Cos de la carta: què s'explica.

 

En Biel hi va voler afegir una figura que havia retallat d'en Harry Potter (n'és molt fan, igual que la destinatària de la carta).

 

Sobre i destinatari.

 

Cal tancar el sobre.

 

En Biel segueix treballant en la seva carta.

 

I un cop la dóna per bona, plega el full.

 

Mentrestant, la Llum redacta una segona carta.

 

Es disculpa amb una bona amiga.

 

Plegant la carta.

En Biel ha escrit (o dibuixat) també una segona carta.

Fa uns mesos una amiga em va parlar de la lectura efectiva, que serveix per a estimular la comprensió lectora afegint una motivació extra a la lectura, es tracta de sopes de lletres, endevinalles senzilles, petits jocs de síl·labes... suposo que escriure cartes es podria arribar a considerar "escriptura efectiva".

Setembre del 2012. Quatre anys i mig.

Geometria quotidiana.

Avui hem rescatat el projector de diapositives, el dia gris i plujós convidava a buscar l'espectacularitat dins de casa, a garantir-nos una estona de diversió. Fa temps vaig estar triant diapositives, i en vaig seleccionar algunes que em van cridar l'atenció perquè s'hi intuïen perfectament algunes formes geomètriques. Aquestes són les que els he proposat avui: cercles, quadrats, triangles i línies mig adormits, mig insinuats entre objectes quotidians.

 

Cercles.

 

Cercles.

 

Cercles i radis.

 

Quadrats, rectangles.

 

Quadrats, rectangles.

 

Línies, rectangles.

 

Línies en blanc i negre.

 

Línies de colors.

 

Línies.

 

No hem pogut avançar més, en Biel estava impacient: volia pintar la grua.

 

A la Llum li ha semblat bona idea, s'hi ha sumat amb una aranya.

 

A en Biel, en canvi, li resulta més atraient resseguir les línies i omplir-ho de color. Busca reproduïr el model.

 

Sempre hi ha temps per a una descoberta: els vidres de les ulleres.

 

En Totoro (no és la primera vegada que surt al bloc).

 

Resseguint línies.

 

La Llum ha marxat a la cuina a ajudar al seu pare amb el sopar, no es posaven d'acord i ella ha preferit marxar, ens ha deixat com a obsequi aquests meravellosos personatges.

 

Una pausa per a observar la creació. Amb perspectiva, la composició l'ha convençut. Ha anat a la cuina a buscar la seva germana

 

La Llum ha declinat la invitació, estava molt engrescada amb el seu davantal, però ha autoritzat a en Biel a acolorir els seus personatges.

 

Les dents blaves i daurades, els triangles que té en Totoro a la panxa.

Composició, projecció, dibuix. Conviuen en perfecte harmonia, és més, sembla com si l'enquadrament de la diapositiva estigués pensat per a situar un parell de monstres enfilats a la grua.

 

Aspecte final del dibuix sense projecció.

Avui han hagut de negociar, els ha costat posar-se d'acord. La Llum volia deixar volar la seva imaginació, en Biel volia ser fidel a la realitat, i els semblava impossible fer-ho cabre tot dins d'un mateix paper, dins d'un mateix projecte. Quan en Biel ha anat a demanar-li que tornés ha sigut una espècie de rendició, sense ella no era tan divertit. La Llum no ha volgut venir, però li ha donat permís per a pintar els seus personatges, suposo que és l'equivalent a un tractat de pau. Així que avui més que mai, puc parlar de col·laboració, perquè al cap i a la fi, tots dos s'han expressat lliurement i respectant a l'altre, i n'ha resultat un bonic dibuix que els ha satisfet a tots dos.

Octubre del 2012. Quatre anys, gairebé cinc.

Descomposant la llum.

Un prisma sobre la taula, paper blanc, aquarel·les, pinzells i retoladors de colors. I la magnífica llum del sol entrant com un torrent per la finestra. Aquesta és la proposta que van trobar els meus fills dissabte al matí sobre la taula de la cuina, una invitació a observar, a buscar el detall.

 

Presentació. La meva idea era jugar una mica i, plegats, buscar una projecció considerable de la llum. Ràpidament van localitzar "els colors" i no van considerar necessari seguir buscant més. La llum descomposada es projectava doblement: a sota del prisma...

I a la paret. Doncs hi posem paper i a pintar els colors.

 

Escollint colors d'entre tots els possibles.

 

De tots els colors i combinacions la Llum va escollir aquesta: Lila, blau, verd, rosa i vermell.

 

En Biel va escollir plasmar els colors projectats sota el prisma.

 

Resseguint contorns i formes.

 

En determinats moments cal moure la peça per a poder continuar dibuixant: observar, desplaçar, recordar, repoduïr... i finalment, reposicionar.

 

Model i reproducció.

 

Contorns.

I en Biel s'aboca a dibuixar l'ombra...

 

Mentrestant, la Llum ha agafat el dibuix que penjava de la paret.

Amb l'ajuda d'un pinzell i una mica d'aigua, la Llum revela l'arc de Sant Martí que descansava amagat dins el retolador.


Projecció.

 

Interpretació. Aquest és l'aspecte que ofereix la llum descomposada, i l'ombra del prisma a través dels ulls i les mans d'en Biel.

 

I la Llum que s'anima a fer un arc de Sant Martí sobre paper de cuina...

La creativitat consisteix en interpretar la realitat. Observar la realitat i filtrar-la a través del propi cos és pensar creativament. Quan algú s'expressa de manera creativa no busca reproduïr la realitat ni complaure a ningú, és aleshores quan succeeixen les coses més meravelloses i sorprenents, com dibuixar llum de colors i ombres carregades de formes.

Octubre del 2012. Quatre anys, gairebé cinc.

Inspiració. Primera part.

Fa uns anys vaig llegir un preciós llibre d'una persona a qui admiro i respecto profundament. I mentre llegia, un fragment em va sorprendre, i per què no dir-ho, em va emocionar. Deia el següent:

Excepte per als nens (que no saben el suficient com per a deixar de fer les preguntes importants), pocs de nosaltres dediquem molt temps a preguntar-nos per què la natura és com és; d’on ve el cosmos, o si sempre ha estat allà; si un dia el temps anirà cap enrera i els efectes precediran a les causes; o si hi ha límits definitius al que han de saber els humans. Fins i tot hi ha nens, i he conegut alguns, que volen saber com és un forat negre, quin és el tros més petit de matèria, per què recordem el passat i no el futur, i per què existeix un univers. (...)

Però hi ha alguna cosa més: he vist a molts adults que s’enfaden quan un nen els planteja preguntes científiques. Per què la lluna és rodona?, pregunten els nens. Per què l’herba és verda? Què és un somni? Fins a quina profunditat es pot cavar un forat? Quan és l’aniversari del món? Per què tenim dits als peus? Massa pares i mestres contesten amb irritació o ridiculització, o passen ràpidament a una altra cosa: “Com volies que fos la lluna, quadrada?” Els nens reconeixen de seguida que, per alguna raó, aquest tipus de preguntes enutja als adults. Unes quantes experiències més com aquesta, i un altre nen perdut per a la ciència. No entenc per què els adults simulen saber-ho tot davant d’un nen de sis anys. Què té de dolent admetre que no sabem alguna cosa? És tan fràgil el nostre orgull?

És més, moltes d’aquestes preguntes afecten a aspectes profunds de la ciència, alguns encara no resolts del tot. Per què la lluna és rodona té a veure amb el fet de que la gravetat és una força que tira cap al centre de qualsevol món i amb com de resistents són les roques. L’herba és verda a causa del pigment de clorofil·la, sens dubte -a tots ens han ficat això al cap- , però per què tenen clorofil·la les plantes? Sembla una tonteria, doncs el sol produeix la seva màxima energia en la part groga i verda de l’espectre. Per què les plantes de tot el món rebutgen la llum del sol en les seves longituds d’ona més abundants? Potser sigui la plasmació d’un accident de l’antiga història de la vida en la Terra. Però hi ha quelcom que encara no entenem sobre per què l’herba és verda.

Hi ha millors respostes que dir-li a un nen que fer preguntes profundes és una espècie de pífia social. Si tenim una idea de la resposta, podem intentar explicar-la. Encara que l’intent sigui incomplet, serveix com reafirmació i infon ànim. Si no tenim ni idea de la resposta, podem anar a l’enciclopèdia. Si no tenim enciclopèdia, podem portar l’infant a la biblioteca. O podríem dir: “No sé la resposta. Potser no la sàpiga ningú. Potser, quan siguis gran, ho descobriràs tu.”

Hi ha preguntes ingènues, preguntes tedioses, preguntes mal formulades, preguntes plantejades amb una inadequada autocrítica. Però tota pregunta és una crida per entendre el món.  No hi ha preguntes estúpides.

Els nens llestos que tenen curiositat són un recurs mundial. Se’ls ha de cuidar, mimar i animar. Però no n’hi ha prou amb el simple ànim. També se’ls ha de donar les eines essencials per a pensar.

Carl Sagan, 1995

El mundo y sus demonios. La ciencia como una luz en la oscuridad. (traducció lliure)

Aquest fragment, senzill, entenedor però, sobretot, sincer, va remoure alguna cosa dins meu. Va obrir uns quants interrogants, i va tancar-ne alguns altres. Va ajudar-me a entendre millor quin tipus d'educadora i mare volia i vull ser. Actualment, crec que el meu paper rau en aquesta última frase: donar les eines essencials per a pensar. Ajudar a crear connexions proporcionant materials, experiències, vivències i tenint present sempre que l'important és el procés, no el resultat.

 

Petit homenatge a Carl Sagan, nivell Fan incondicional de Cosmos.

 

És evident: hi ha un forat.

Maig del 2009 i Abril del 2010. Un any i mig, i dos anys i mig.