#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net.
Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dissabte, 31 de desembre del 2011

Propòsits per al 2012.

Fa uns anys vaig llegir un preciós llibre d'una persona a qui admiro i respecto profundament. I mentre llegia, un fragment em va sorprendre, i per què no dir-ho, em va emocionar. Deia el següent:

Excepte per als nens (que no saben el suficient com per a deixar de fer les preguntes importants), pocs de nosaltres dediquem molt temps a preguntar-nos per què la natura és com és; d’on ve el cosmos, o si sempre ha estat allà; si un dia el temps anirà cap enrera i els efectes precediran a les causes; o si hi ha límits definitius al que han de saber els humans. Fins i tot hi ha nens, i he conegut alguns, que volen saber com és un forat negre, quin és el tros més petit de matèria, per què recordem el passat i no el futur, i per què existeix un univers. (...)


Però hi ha alguna cosa més: he vist a molts adults que s’enfaden quan un nen els planteja preguntes científiques. Per què la lluna és rodona?, pregunten els nens. Per què l’herba és verda? Què és un somni? Fins a quina profunditat es pot cavar un forat? Quan és l’aniversari del món? Per què tenim dits als peus? Massa pares i mestres contesten amb irritació o ridiculització, o passen ràpidament a una altra cosa: “Com volies que fos la lluna, quadrada?” Els nens reconeixen de seguida que, per alguna raó, aquest tipus de preguntes enutja als adults. Unes quantes experiències més com aquesta, i un altre nen perdut per a la ciència. No entenc per què els adults simulen saber-ho tot davant d’un nen de sis anys. Què té de dolent admetre que no sabem alguna cosa? És tan fràgil el nostre orgull?


És més, moltes d’aquestes preguntes afecten a aspectes profunds de la ciència, alguns encara no resolts del tot. Per què la lluna és rodona té a veure amb el fet de que la gravetat és una força que tira cap al centre de qualsevol món i amb com de resistents són les roques. L’herba és verda a causa del pigment de clorofil·la, sens dubte -a tots ens han ficat això al cap- , però per què tenen clorofil·la les plantes? Sembla una tonteria, doncs el sol produeix la seva màxima energia en la part groga i verda de l’espectre. Per què les plantes de tot el món rebutgen la llum del sol en les seves longituds d’ona més abundants? Potser sigui la plasmació d’un accident de l’antiga història de la vida en la Terra. Però hi ha quelcom que encara no entenem sobre per què l’herba és verda.


Hi ha millors respostes que dir-li a un nen que fer preguntes profundes és una espècie de pífia social. Si tenim una idea de la resposta, podem intentar explicar-la. Encara que l’intent sigui incomplet, serveix com reafirmació i infon ànim. Si no tenim ni idea de la resposta, podem anar a l’enciclopèdia. Si no tenim enciclopèdia, podem portar l’infant a la biblioteca. O podríem dir: “No sé la resposta. Potser no la sàpiga ningú. Potser, quan siguis gran, ho descobriràs tu.”




Els nens llestos que tenen curiositat són un recurs mundial. Se’ls ha de cuidar, mimar i animar. Però no n’hi ha prou amb el simple ànim. També se’ls ha de donar les eines essencials per a pensar.

Carl Sagan, 1995

El mundo y sus demonios. La ciencia como una luz en la oscuridad.

Aquest fragment, senzill, entenedor però, sobretot, sincer, va remoure alguna cosa dins meu. Va obrir uns quants interrogants, i va tancar-ne alguns altres. Va ajudar-me a entendre millor quin tipus d'educadora i mare volia i vull ser. Actualment, crec que el meu paper rau en aquesta última frase: donar les eines essencials per a pensar. Ajudar a crear connexions proporcionant materials, experiències, vivències. Així que seguiré proposant-me algunes petites fites, la llista podria ser inacabable, però intentaré centrar-me en cinc propòsits, la major part dels quals no assoliré, perquè, a l'igual que en la meva manera d'entendre l'educació, l'important és el procés, no el resultat.

- Educar en i per a les "Quatre Ces": Creativitat, Curiositat, Cooperació, Comunicació. Partint de l'aprenentatge significatiu, afavorint el pensament crític i l'aplicació del mètode científic.
Creativitat perquè forma part d'una ment sana i activa, amb iniciatives i idees. Perquè desperta d'una revolada i com un temporal ho sacseja tot, creant noves connexions. Perquè com més es crea, més creatiu s'és.
Curiositat perquè la pregunta és l'únic camí cap a l'anàlisi, i l'anàlisi és l'únic camí cap a la resposta. I perquè segurament, la resposta també pot ésser qüestionada.
Cooperació perquè implica compartir, treballar i plantejar-se objectius. Perquè és bàsica en la convivència, i es podria traduïr com la resposta emocional al sentiment social de pertinença, i la reacció davant el desig de viure en un món millor.
Comunicació, perquè és indispensable per a la cinquena C (la Convivència), bidireccional, honesta i desinhibida. Útil, perquè desitjo que confiïn en mi, m'expliquin les coses que els afecten, els agraden, els preocupen, els estimulen, així com jo intento que entenguin què em motiva, què m'agrada i quan m'equivoco. I perquè mai he pretès ser la seva amiga, però sí la seva mare.

- Llegir més. Formar-me, aprendre sobre art i ciència principalment (les novel·les són  pur divertiment i evasió) i intentar aplicar al meu dia a dia algunes de les coses que n'extregui.


- Buscar una manera eficient d'emmagatzemar les creacions dels nens. No es tracta únicament d'emmagatzemar (que també), cal classificar i triar. Evidentment, no puc guardar totes les creacions dels meus fills, hi ha diferents seleccions (les que s'exposen a l'habitació, les que no, les que s'emmagatzemen, les que no...). Els criteris de classificació també cal definir-los. Actualment treballo amb el més bàsic, el temporal. Però no em podeu negar que el fet de classificar-ho temàticament és estimulant! I fins i tot amb les obres descartades se'n pot fer alguna cosa útil i divertida, descartar no implica llençar. Pots fer un catàleg de cares somrients per a alegrar-te els dies grisos, pots endur-te'l a la feina, o a la bossa, i pots regalar-ne a la família!

- Seguir esbossant el nostre estudi-sala de jocs, en constant canvi, adaptant-se a les necessitats i interessos del moment, i va més enllà del fet que els jocs i els materials que tenen a l'abast van canviant,  també va més enllà del fet d'exposar les seves creacions. Actualment hi ha alguns aspectes estètics i funcionals que no m'acaben de convèncer. Són aquests els que vull millorar, vull convertir-la en un lloc acollidor on tots ens hi sentim identificats.

- Seguir compartint el que fem a casa amb tothom a qui pugi interessar. Aquest bloc és jove i tenim un munt d'idees que ens cremen dins el cap! Aquest 2012 seguirem treballant amb la mateixa il·lusió que el primer dia.



Desembre del 2011.

divendres, 30 de desembre del 2011

Viure en un núvol.

Poques coses són més efímeres que un núvol, que pot adoptar qualsevol forma i en uns instants fondre's en la blavor del cel. Diran els entesos que els núvols no es poden tocar. Però per l'aspecte que ofereixen sempre me'ls he imaginat flonjos, esponjosos i amorosos al tacte, tèbis, dolços i consistents. Així hauria de ser el temps que viuen els infants. Per aquest motiu,  quan trastejant per TinkerLab vaig descobrir la Massa Núvol (Cloud Dough) vaig pensar que a la Llum i a en Biel els encantaria! És barata, senzilla de fer i ofereix un munt de possibilitats per a experimentar i jugar.

Preparant la massa. Simple i senzill: vuit mides de farina per una d'oli vegetal (jo he utilitzat oli de girasol).

Omplir.

Buidar.

Reutilitzar la farina que ha caigut a la taula.

Fer un volcà, amb un cràter. En aquest punt l'emoció d'en Biel era màxima.

Omplir de nou (amb molta, molta cura).

Buidar de nou (eh, i fent punteria!)

Sempre hi ha temps per a fer un dibuixet!

Barrejar. La massa aviat ha agafat una bona textura, ha de quedar consistent i suau.

Aquesta consistència!

La passem del bol a una safata. Perquè la safata no va bé per a treballar la massa (és massa baixa), i el bol no va bé per a jugar (és massa petit)!

Primer de tot, han aplanat la massa. Hi han jugat una estona, fent camins i caminets, apretant-la fort entre els dits, aixafant les muntanyetes i refent-les.

Empremptes, petjades, caminets. Enterrant objectes.

Petits castells. Omplir, buidar, desenmotllar.

El tresor d'en Biel.

La Llum ha fet una casa amb teulada.

Els castells es poden agafar.

Joc ric i relaxat. Com més materials empraven, més ric era el joc, i més materials els oferia.

Quan s'han cansat d'experimentar, enterrar, omplir, buidar, desenterrar, dibuixar, enmotllar i desenmotllar, han fet una carretera i m'han demanat cotxes i animals.

La carretera estava nevada, els semàfors havien caigut i els animals anaven desorientats. Però ells, estaven en un núvol, i jo també.

Després de més d'una hora els he demanat que anéssin acabant, s'acostava l'hora de dinar! Calia recollir i posar les joguines a l'aigüera per a poder rentar-les.

I tot ben net. Finalment els he acabat prenent l'escombra (per a repassar la feina que ells han fet), no me la volien donar de cap manera.

Hem guardat la massa sobrant en un "tupper". Aquesta setmana hi seguirem jugant. Per l'aspecte (i el tacte) que té, no crec que es faci malbé!

Desembre del 2011. Quatre anys.

dimecres, 28 de desembre del 2011

Un arbre, un gos, una nina i un meteorit.

Jugar mentre es crea, crear mentre es juga. Dos processos inseparables. Mentre juguen, mentre creen, verbalitzen, imaginen, inventen. Construeixen el seu propi aprenentatge. Avui hem creat i jugat amb PlayMais. L'hem tallat amb tisores i ganivet, humitejant-ne un tros s'enganxa amb un altre, es pot aixafar, i una mica humit es pot treballar amb relativa facilitat.

Tallar és fer la pinça, controlar la força i la direcció de l'acció.

Enganxar requereix decidir on i com s'enganxa, i procedir a fer-ho.

Estructura inicial del meteorit. En segon terme es veu la mà d'en Biel humitejant un tros de PlayMais.

El meteorit augmenta de massa considerablement però poc de volum, perquè les peces es poden aixafar.

Aquesta és la "Nina Jessie" (de Toy Story) vista a través dels ulls i les mans de la Llum. 
Cap, tronc i extremitats inferiors, ulls verds i boca groga.

El meteorit segueix guanyant massa.

I la Jessie creix en llargada.

 Aquest és el gos de la Jessie, es diu "l'Arri" amb l'ela apostrofada inclosa. Dormia sota un arbre quan ha vist el meteorit i s'ha espantat. La Jessie l'ha cridat per a oferir-li refugi.

Tallar amb tisores és també un exercici de precisió, de coordinació.

A la dreta el model de "conillera", a l'esquerra el que ha fet en Biel copiant el model.
De fa una setmana més o menys, que en Biel ha començat a copiar coses. Primer imatges, com els dibuixos de les caixes de cereals o capses de joguines, ara models tridimensionals. La dificultat rau en el fet que el model és tridimensional però es presenta en dues dimensions.

Aspecte final de l'Arri.

Apareixen personatges que es sumen al joc, refugiats sota l'arbre. 
Aquests són per pintar i jugar... fets per nosaltres!

I a la tarda hi hem tornat...

En Biel ha fet un cucucaratxu (?!)

Que ha tallat pel mig, i afegint-hi unes quantes peces ha convertit en un...

tallaungles per a acabar fent de...

braçalet!


Demà crec que hi tornarem!
Desembre del 2011. Quatre anys.

dijous, 22 de desembre del 2011

Ceres reciclades, un obsequi.

Les vacances s'acosten. Recordo la il·lusió amb que de petita vivia aquests dies. La Llum i en Biel volien fer un obsequi a la seva mestra. Els bombons ja estan molt vistos. Així que feia temps que em rondava pel cap la idea de reciclar les ceres, vaig llegir-la en algun bloc, i fa unes setmanes vaig comprar aquest motllo de silicona (en teoria és per a fer bombons, però pot anar al forn). Així que ahir a la tarda ens hi vam posar.

 
Primer cal triar aquelles ceres que s'han gastat molt, aquelles tan petites, les que costa d'agafar.

Vam guardar el sobrant de fer punta als plastidecors, ho afegirem. I sí, a partir d'ara, la guardarem per colors... en aquesta casa som així...

Repartim els trossets de cera dins els motllos.

Que quedin força plens.

Hi afegim ceres de colors. La idea és que aquestes ceres més grans es fonguin i ho lliguin tot.

Aspecte de la cera després de passar pel forn uns 10 minuts a 210ºC.

Desenmotllant. Si ho fan ells, hi ha una mica de trencadissa. Però tot té solució.

Oh!

En Biel es posa a jugar amb els seus "Gormitits". Els posa a tots en fila. "Aquesta és la Margarita, aquest sóc jo i aquesta la Llum que s'ha enfadat perquè volia ser primera."

Repetim l'operació de nou. Si en el moment de treure'ls del motllo algun s'ha trencat, es poden tornar a posar dins el forn i es soldarà de nou.

Voilà!

He fet unes etiquetes i ho he posat dins unes bosses de cel·lofana amb una breu explicació del que hem fet al dors.

Algunes figuretes.

Desembre 2011. Quatre anys.