Some feelings, they can travel too
Oh there it is again, sitting on my chest
Makes it hard to catch my breath
I scramble for the light of change
Oh there it is again, sitting on my chest
Makes it hard to catch my breath
I scramble for the light of change
Wish That You Were Here. Florence + The Machine
Per a la meva Soraya, que coneix i estima Sorolla.
Seria com pretendre que som els primers
en passejar els ulls llaminers per la superfície farinosa de la lluna,
en tancar els ulls després d'ensopegar-nos amb aquell glop d'aire salat de vida que ens escup el mar a la cara,
en dibuixar constel·lacions unint imaginàriament pigues amb petons, o pedres amb pals.
L'aigua ha sigut observada i estimada
per tantes mans i tantes mirades,
per ulls oberts com dues preguntes negres i rodones,
per tantes vides, en tants moments,
que es podria dir que parla tantes llengües com persones hi ha al món.
A Sorolla li parlava cada dia,
en el llenguatge de la llum,
del color i del moviment
que bressola la vida en si mateixa
en un anar i venir delicat i incansable.
Sorolla la va estimar.
I la va pintar.
Un dia rere l'altre.
Fins a l'eternitat.
Perquè l'aigua de Sorolla esdevingué eterna
en les seves onades infatigables,
en la seva escuma de merenga,
i en les ales que se't enganxen a la mirada.
I nosaltres el vam emular.
Vam pintar l'aigua.
Amb la consistència de la mel.
Amb pinzellades com moments.
Amb els somnis desperts.
Agost del 2016. Vuit anys i tres quarts.
els llenguatges de l'aigua.
Vull agraïr al Museu Sorolla que m'hagin permès fer ús de les imatges dels quadres.
Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...
.
