Últimament, les tardes són plujoses i la penombra que regna a l'exterior és una invitació a jugar amb la llum. Entre la col·lecció de diapositives familiars que custodio, també hi ha una col·lecció d'història de l'art. Les diapositives han adquirit una tonalitat vermellosa, però és un mal menor si tenim en compte que les diapositives tenen més de trenta anys. A mi em sembla fantàstic poder disposar-ne, i poder oferir-los als nens l'experiència de dialogar amb l'art. Un diàleg gràfic, on el llenguatge és el traç.
És en aquest context i a partir d'aquestes reflexions que vaig considerar oferir als nens la oportunitat de crear sobre una creació, que ells mateixos van escollir. D'entre les dotze diapositives que els vaig mostrar (totes elles de Paul Klee) ells van escollir aquesta. Datada a l'etapa final de la seva vida (1938) i titulada Puerto Rico, els va fascinar aquesta obra a la que ells van anomenar des del primer moment "El laberint".
Al principi els va costar posar-se d'acord en què fer.
La idea creativa d'en Biel es basava en resseguir formes i contorns. Perquè a ell aquestes formes i contorns li suggerien un procés centrat en camins, caminets i dreceres, i el primer estadi del diàleg que havia establert amb l'obra es basava en delimitar i assenyalar les rutes, fer-se-les seves.
El procés de la Llum es centrava en poblar el laberint de personatges com en Totoro, la Mei i la Satsuki, protagonistes de la seva pel·lícula preferida "El meu veí Totoro". Perquè a ella aquestes formes i contorns també li suggerien camins, caminets i dreceres, i el primer estadi del diàleg que ha establert amb l'obra és poblar aquestes vies.
Era una tarda plujosa, i va haver-hi algun petit conflicte que ells mateixos van resoldre. Perquè els punts de vista poden ser diferents i cal defensar les pròpies opinions.
Finalment, van adonar-se que no feia falta que es posessin d'acord en què fer, cadascú podia fer el seu procés, aquests podien conviure i coexistir en l'espai.
I un cop van decidir respectar l'expressió creativa de l'altre, tot va ser fàcil. Perquè en el fons, el fet creatiu de tots dos era convertir l'obra d'art en un joc.
Donar espai a l'altre, observar-lo immers en el procés creatiu és també una manera d'aturar-se a escoltar i llegir l'obra, intentant interpretar-la des de la seva interacció.
Els contorns suggereixen formes que la imaginació vesteix.
Els traços es superposen, les diferents lectures també.
Havent traçat el laberint, se'ns presenta la possibilitat de recórrer-lo. Està plagat de senyals, fletxes, marques.
Algunes senyals indiquen el camí, com aquesta fletxa que ens recorda que a 300 metres cal tombar a la dreta. Però també hi ha senyals que busquen confondre, enganyar i desorientar-nos, cal ser prudents, confiar i desconfiar en la mesura justa.
En el moment de retirar la diapositiva la imatge es presenta nua i crua. El diàleg ha acabat i queda reduït a una lectura que sense rèplica es pot confondre amb un monòleg. Però que no ho ha sigut mai.
L'art ens necessita, ens demana a crits que el mirem, que el llegim, que l'escoltem. L'art resta inacabat fins que és observat, sentit, interpretat, l'art resta inacabat fins que obté una resposta. Quan ningú l'observa és una obra inerta, adquireix sentit en transmetre, i per a transmetre necessita que algú se li posi al davant. És per això que podem afirmar que l'art necessita de nosaltres per a ésser complet i nosaltres necessitem d'ell per a alimentar-nos i nodrir-nos en un cercle en què ambdues parts s'alimenten mútuament ajudant-se a créixer.
Maig del 2013. Cinc anys i mig.
