"L'home del vent" era un petit homenet de fang, barbut i amb una mitja melena. Un personatge que lluitava amb el vent protegint-se'n amb un braç, amb la bufanda voleiant. Crec recordar que estava enfilat sobre un petit turó. Mai li vaig preguntar qui era. "L'home del vent" és un dels records que he rescatat del meu avi. He d'aprendre a recordar-lo com era abans de l'alzheimer: sembla mentida com una malaltia et pot canviar la manera d'entendre i estimar algú. I així com vaig aprendre que "aquell" també era el meu avi, i l'havia d'acceptar i estimar com era aleshores, ara he d'aprendre a recordar com era abans, perquè la malaltia m'ha emmetzinat la memòria. La setmana passada el vam enterrar. Un tio dur, el meu avi. Amorós i carinyós. Dual. Pacient fins a l'infinit. Devot de la meva àvia, capaç d'inventar-li un nou nom només per a tenir una excusa per a poder felicitar-la un dia més cada any. Entre els dos en feien un: ell posava les cames i ella hi posava els ulls. El meu avi, un pagès comptable, o un comptable pagès. Un artista. El meu avi, combatent, ferit, pres, fugitiu. Escapant-se dels camps de refugiats de França. Condemnat a treballs forçats a Àfrica. Escapant-se de l'hospital de Sant Pau per a veure "
La alegre divorciada" (entrant al cinema sense pagar degut al seu aspecte lamentable (pijama de l'hospital inclòs)). El meu avi que explicava batalletes de la guerra, d'una guerra que només li va portar gana i metralla al cos. El meu avi que em va explicar
la batalla de l'Ebre fins que la vaig entendre (i vaig aprovar l'examen). El que supervisava la dieta del tió, el que feia la millor coca d'espinacs, la millor crema catalana i el gelat de maduixa més espectacular que he menjat mai. Amb un cordill per cinturó i un munt de gomes de pollastre al canell. Lluïnt ametllers i vinyes, menjant pa del dia anterior. Un tio dur fins que el coneixies.
Vaig escollir alguns estris i eines per a treballar el fang, petxines i escuradents. Després els vaig
deixar escollir a ells i la seva tria em va sorprendre i entusiasmar a
parts iguals, jo mai hauria pensat en clicks, para-sols i tisores (com a mínim no per a treballar el fang).
Tallar el fang requereix traça. El millor és fer-ho amb fil.
Una dama que es protegeix del sol.
I un pirata que fa el cim.
En Biel prefereix treballar els volums.
I la Llum les textures.
La textura en si és un suggeriment: una serp.
Clavant banderoles. Indicant el camí del vent.
I tisores.
Una família de tisores en primer pla, una escena de clicks en segon terme.
Com a homenatge al meu avi, a l'home del vent, he posat unes quantes banderoles sobre la taula, fetes amb escuradents i washi-tape. Perquè les banderoles indiquen el camí del vent, com si el vent marqués un camí a algun lloc. Perquè malgrat que jo no crec en "llocs", sé que ell sí hi creia. Per si li fés falta. I d'aquesta manera s'ha desbordat la creativitat... i els records: les seves mans fortes i morenes de treballar la terra: al
tros cultivant-la, sobre la taula esculpint-la. Sempre he estimat les
mans de les persones pel que saben fer. Potser també gràcies a les seves mans, que em van ensenyar que es poden fer coses meravelloses.
Agost del 2012. Quatre anys i mig.
Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'interessarà...
Ens presentem a la 5a. Edició dels Premis Blocs Catalunya, i és que som optimistes de mena! En aquest enllaç us expliquem com podeu votar-nos a nosaltres... o a qui més us agradi. Gràcies!
