Descalços en l'art, el cos, el moviment.

Aquesta entrada és per a mi molt especial, publico l'entrada que fa 300 en aquest petit raconet d'enlloc que pretén ser la casa de la imaginació. La publico amb la mateixa il·lusió que la primera, i en un dia molt especial per a mi. Per si això no fos suficient, avui compto amb la presència d'una convidada rosseta i molt especial a l'entrada (bé, dues, tot i que una no es veu).

D'alguna manera, i per tots aquests motius es podria dir que avui i per a vosaltres, em vesteixo de gala. Com veureu, vaig molt ben vestida, i ben pentinada, de joies en llueixo poques, però procuro fer-ho amb gràcia. Però us voldria demanar que no mireu els meus peus o, que si ho feu, no us sorpreneu: vaig descalça. Perquè sóc de la tribu dels peus negres, jo. M'encanta anar descalça i a la que puc, em trec les sabates. Potser perquè toco poc de peus a terra i d'aquesta manera, en fer-ho uns instants al cap del dia, en faig prou. Sense intermediaris: fora noses.

El meu vestit va brodat amb el fil del joc, perquè us explicaré que l'altre dia, amb una amiga fent temps i un gelat, vam anar a parar a la plaça Vicens Vives. En aquesta plaça, sempre hi trobareu algun nen enfilant-se a l'escultura AELON de l'escultor Gabriel Sáenz, jugant en i amb ella. No sé si aquesta era la seva intenció en crear-la, però no es pot negar que quan la infància reivindica un espai de la ciutat omple aquell lloc de significat i màgia, i si la interpretació de l'art l'ha de fer qui en gaudeix, i qui la gaudeix és un infant, és sabut per tots que es valdrà (també) del moviment com a vehicle privilegiat per a l'exploració i l'expressió.

En arribar a la plaça, vam observar l'escultura: el grup d'infants que hi havia jugant-hi anava descalç en la seva totalitat. Evidentment, els nens es van mostrar emocionats i il·lusionats: "-Si ells juguen descalços, nosaltres també!" deia la seva mirada. I a nosaltres dues, amigues de fa anys, també ens va bastar una mirada per a entendre'ns. I per què no? El calçat dels meus fills i la seva filla es va sumar al grup de sabates i xancletes tretes i deixades estar als peus de l'escultura. El que va passar després: una dansa.

Com qualsevol aprenentatge, el moviment també necessita d'un temps per a ser explorat i d'un temps per a ser assimilat. Per a l'infant el moviment és joc. Es mou i a través del moviment no només explora l'espai, també explora el seu propi cos, i la relació d'aquests dos amb el temps, el tempo. Crec que de la unió de l'espai, el cos i el temps neix el moviment. L'infant és tenaç, i per a fer-ho es val de tots els recursos, de tots els sentits. Així doncs, tocar l'escultura, caminar sobre ella, explorar la textura i la temperatura dels seus materials és conèixer-la perquè, com diu la guineu " - Allò que és essencial és invisible als ulls.". 

Les ciutats són fetes per a jugar-hi. D'aquesta manera la infància recupera la part de joc exterior que l'asfalt se li menja. Els elements artístics i arquitectònics que hi habiten no poden ser simples vestits: han de pertànyer també al paisatge humà, han de ser explorats i viscuts per a pertànyer a la ciutat.  Perquè les ciutats són fetes per als seus habitants i segurament una part d'ells són, com jo, de la tribu dels peus negres.

Setembre del 2014. Sis anys i mig / Quatre anys.

Voldria donar les gràcies a la Raquel i a l'Aura per acompanyar-nos aquella tarda i regalar-nos una estona de joc pausat i deliciós. A elles i a l'Albert, gràcies per permetre'm explicar-ho.

   · Si t'ha agradat aquesta entrada, no et pots perdre...

Jo també em dic Brisa. 

Circuits d'aigua. Entre l'art efímer i el joc motriu.

Un dia fantàstic en un parc excepcional. - Manetes i cosetes.

Fitxa de l'escultura AELON - Art al carrer, Ajuntament de Girona.

Untitled (playground) by Picasso, Chicago, 1967. - Playscapes.

   · Més escultures jugables de Girona...

A, B, C, Q. Torres Monsó, 1980.

Cossos i formes. Rosa Serra, 1990.

Perns. Narcís Costa Bofill, 1988.

Plaça Salvador Espriu. Fuses - Viader, 1994.

Terra de Sardana. Pau Baya, Ivet Bazaco, Marta Lluís, 2002.