dissabte, 19 d’abril del 2014

Jo també em dic Brisa.


"Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s’adormia i ella l’escalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d’aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins a deixar-ne fora només el caparró. La sorra li feia de manta.
Però al cap d’uns dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.
Després d’unes setmanes, a la barraca d’infermeria del camp vaig trobar la senyora Elisabeth o, més ben dit, ella em va trobar a mi. Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló. 
El dia que va néixer el meu fill a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.
Tothom es pensava que plorava d’emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d’Argelers."
Mercè Domènech (Portbou, 2004).
Quan va acabar la guerra civil, el meu avi va estar en un camp de refugiats a França fins que, un bon dia, va cavar per sota l'alambrada i se'n va escapar. Crec que va ser una decisió encertada, d'altra manera qui sap quin hauria estat el seu destí. Aleshores, els camps de refugiats depenien gairebé de manera exclusiva de la bona voluntat dels governants de torn del país d'acollida, i l'escenari mundial era convuls i canviant, marcat fortament per alguns totalitarismes i la imminent explosió de la Segona Guerra Mundial.

Les guerres són horribles, les seves conseqüències, devastadores i de manera directa o indirecta afecten a milers de persones. Alguns, persones sense ètica, consciència ni escrúpols, se'n lucren. Es lucren del patiment i el dolor aliè. Negocien amb les necessitats humanes, venen armament... Per sort, en aquest món també hi ha altres presones. Persones que lluiten per a millorar les condicions de vida de la població desplaçada. Persones com la Montse Barba, que em va contactar de part del Comitè Català de l'ACNUR per a explicar-me el projecte "Jo em dic Brisa, i tu?".

El projecte té la finalitat de sensibilitzar als infants sobre el fet migratori inherent a les guerres, sobre la situació que viu la població civil d'un país en conflicte. Igualment, permet als infants conèixer millor l'existència i les tasques que desenvolupa l'ONU i, més concretament, l'ACNUR, en la seva tasca d'atenció directa als desplaçats.

Em va semblar una bonica iniciativa, així que vam decidir participar-hi. No és la primera vegada que els meus fills senten a parlar de la paraula GUERRA. Per sort o per desgràcia, la coneixen perquè a casa parlem de l'actualitat, parlem del passat de la nostra família... i la guerra sembla ser inherent a l'ésser humà. A l'escola, també l'han treballat a partir del DENIP, així que d'una o altra manera, vam parlar-ne d'una manera senzilla i entenedora per a ells.

Llegint el conte "L'ametller no va poder fugir". L'hem utilitzat com a eix per a la reflexió i el debat.

ACNUR va posar a la nostra disposició un material magnífic que ens ha permès parlar i reflexionar de manera conjunta. Hem parlat i reflexionat sobre l'exili, l'asil... Si us interessa saber més, o descarregar-vos el material contacteu amb educacio@eacnur.org o consulteu el seu web.

També ens hem apropat a la guerra d'una manera més vivencial. Per a fer-ho, hem pres com a eix la guerra civil, perquè la seva empremta encara és visible a la ciutat. Les ciutats encara guarden records de la guerra, i crec fermament que ha de ser així.

Vam visitar el refugi antiaèri de la ciutat. Vam llegir sobre la guerra, sobre com la població va haver de marxar, abandonar les seves llars i fugir. Entre ells, el meu avi.


Vam observar el Guernica de Picasso. En vam parlar, vam debatre. Vam buscar-hi elements, vam parlar de les sensacions que ens despertava. 

Ja per a acabar, i com a nota per a l'esperança... A la ciutat de Girona, l'entrada del Refugi Antiaèri dels Jardins de la Infància, sobresurt del terra, i crea una pendent. Després de la guerra, sobre el refugi, s'hi van construir els jardins, i un parc. Al terra del parc, una llosa amb un fragment de l'article de Carles Rahola "Refugis i Jardins", un dels tres articles pels quals va ser condemnat a mort que havia sigut publicat el febrer del 38 al diari l'Autonomista. Però el més meravellós no és això. El més meravellós és que, i es pot constatar observant el joc de les criatures al parc, els infants de la ciutat utilitzen la rampa de l'entrada al refugi com a tobogan. Abandonen el parc, que té un tobogan, per a fer-ho. I tots ho fan. I és sanador, i és terapèutic, i és poètic perquè potser és això el que el mateix Rahola proclamava quan parlava de "nous Jardins de la Infància, sense plànyer-hi res per als infants...". Tant de bo algun dia, tots els refugis esdevinguin espais per al joc.


Nosaltres ja hi hem participat, en la modalitat de foto. Si us animeu, teniu temps fins al dia 16 de maig. Quan acabi el concurs actualitzaré l'entrada, i si teniu curiositat per a saber què han escollit la Llum i en Biel, i per què... a més, ja sabeu que sóc d'intervenir més aviat poc en les seves decisions!

I si en voleu saber més...





4 comentaris:

  1. Si sou caminaires us recomano aquesta excursió http://coneixerhistoria.cat/rutes/exili/ ressegueix el camí q van fer els exiliats, és molt interessant i trist a la vegada. Acabes cansadissim fent l'excursió i llavors penses en les condicions q ho feien ells, amb molts kms i pes a sobre, la por,... I si mai passeu per Bielsa, al museu etnològic tenen una secció dedicada a la guerra civil i 'la bolsa de bielsa' amb filmacions de l'època. Molt recomanable per entendre una mica millor els refugiats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, quina bona recomanació! Molt interessant i intens, un recorregut carregat d'emoció. També veig que hi ha un museu memorial de l'exili a la Jonquera, potser seria interessant fer-hi una visita.
      La veritat és que crec que, per més que ens n'intentem fer el càrrec i la idea del que van viure, mai ho acabarem d'entendre. Les històries de la guerra de la meva família sempre tenien aquell regust de dolor... fins i tot les "divertides".
      Mil gràcies per la recomanació!

      Elimina
  2. Heu fet un treball excepcional al voltant del tema: segur que als teus fills els ha arribat a l'ànima. Parlar de la família, visitar el refugi, parlar del Guernika, etc. fa que el tema sigui molt viscut i interioritzat per ells. Estic impacient per saber què han escollit fotografiar per representar tot el que heu treballat. Us desitjo molta sort en el concurs! Un premi seria una cirereta que clouria el procés d'una manera espectacular.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que no ha sigut una tasca fàcil, parlar sense banalitzar, sense frivolitzar i explicant què és una guerra i què comporta per a les persones com ells i com nosaltres. Els nens són molt sensibles i s'ha d'intentar no ferir-los. Ha sigut un treball de moltes setmanes, però ho hem fet, i ha sigut molt interessant per a tots.
      El premi ja el tenim: és tot el que hem après i reflexionat, tot el que hem crescut amb aquest projecte.
      Una abraçada!

      Elimina

Digues la teva!