#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net. Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dimecres, 8 de març de 2017

8 de març


És 8 de març. 
He llegit de tot. Coses interessants. Interessantíssimes. 
Estupideses. Tonteries. Coses mesquines. Malentesos. 
M'ha arribat el tuf de la misogínia. 
He sentit l'escalfor de la lluita. 
Després de tot, aquí deixo la meva reflexió.
Sóc dona, i sóc treballadora.
Sóc mare, i sóc dona.
Sóc mare, i sóc treballadora.
Sóc més que el temple que representa el meu cos.
Sóc més que els meus ideals reprimits o celebrats.
Sóc més que les meves accions i actituds.
Sóc més que les paraules dites i callades pels meus llavis.
Sóc un petit brot, enmig d’un prat.
Puc celebrar la vida, en totes les facetes. 
Essent dona.
Jo sí puc.
Hi ha moltes que no poden fer-ho.
Aquest és un missatge de solidaritat.
Avui no es celebra res.
Avui es pensa, es reflexiona, es commemora.
Que hi ha dones que han mort reivindicant els seus drets laborals. 
I de la mort no es torna.
Que hi ha dones a qui les lleis no permeten optar a un lloc de treball, o que necessiten el consentiment d’un home de la seva família (pare, germà o marit) per a fer-ho.
Que hi ha dones que cobren menys que els seus companys homes fent la mateixa feina.
Que hi ha dones que són jutjades pel seu físic abans que per les seves capacitats i aptituds quan opten a un lloc de treball.
Que hi ha dones que són esclaves de comentaris despectius associats a la seva condició femenina quan realitzen les tasques que els són encomanades.
Que hi ha dones que senten que han d’escollir entre la seva vida personal i la seva vida professional.
Dius que això no cal reivindicar-ho un dia, però sí cada dia.
Però no ho fem.
Dius que mentre això segueixi passant cada dia serà 8 de març.
És cert.
Serà vuit de març el dia que la conciliació de la vida laboral i familiar deixi de suposar un sacrifici, una broma o una mentida.
Serà vuit de març cada dia que a una dona se la valori pel que fa, pel que pot oferir.
Serà vuit de març el dia que la igualtat salarial sigui una certesa.
Serà vuit de març el dia que ens adonem que no hem de disculpar-nos o de demanar permís pel fet de ser dones.
Serà vuit de març el dia que ningú es consideri més que ningú.
El 8 de març existeix, i cal seguir-lo reivindicant, cridant, des de la racionalitat, però també des de les entranyes.
Una lluita raonada i visceral.
Fent-nos visibles. Des de la sororitat.
També de la mà dels nostres companys, amics i germans que creuen en el feminisme. Perquè el feminisme no va d’anar en contra de ningú. 
Que no et toqui no significa que no passi.
Que et toqui i callis, no significa que no passi.
No estem soles.
Mentre això passi, avui, demà i sempre serà 8 de març.
Però avui, també.

8 de març del 2017. 36 anys i uns dies

Si t'ha agradat aquesta entrada potser t'agradarà...

Jo també em dic Brisa.