#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net. Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

divendres, 27 de novembre de 2015

En Dedito.


Eres tú. Si puedo escapar, es con la mente.

Jo recollia la cuina i en Biel m'estava explicant coses que li agraden molt, que el fascinen.
I després, quan era de camí cap a rentar-se les dents, ha tornat.

Mama, jo tinc un joc que és una mica com un secret.
En veritat no és un secret, però només ho sap en Carles.
És la meva joguina més antiga.
Vull dir, que des que era microscòpic jo tenia mans, no? Doncs llavors ja tenia dits.
I ja tenia en Dedito.
Però encara no hi jugava.
Amb ell vaig començar a jugar-hi fa molt de temps, potser quan feia P5.
I ara ja ha passat molts nivells.
Està a punt d'aconseguir una armadura de foc daurada.
I quan la tingui podrà fer moltes altres coses.
No és que no en sàpiga fer moltes.
Camina per les parets, els vidres i els poms de les portes.
Pot caminar, pot saltar.
Si jo nedo, ell buceja.
I si faig així (aixeca la mà enlaire) vola, mama.
Pot volar.
És la meva joguina més antiga, jugo amb ella quan m'avorreixo.
A vegades quan estic a casa, a vegades quan estic a l'escola.
A vegades quan estic al cotxe, llavors m'imagino que salta del sostre d'un cotxe al d'un altre.
Quan anem d'excursió o anem a passejar per la natura, aleshores és un gran dia per a ell.
Perquè té la oportunitat de descobrir coses noves, coses diferents.
Té una família (mostra els altres dits de la mà).
Un pare, una mare i una germana.
Els ha recuperat fa poc, vénen d'una altra dimensió i són diferents d'ell.
En Dedito camina amb dos cames, però ells van a peu coix.
També té uns amics (mostra els dits de l'altra mà) però a vegades jugo a que són enemics.
Quan vull que sigui més fort, s'ajunta amb tots els seus amics, així (entrellaça les dues mans) i fan el súper puny, i així poden avançar més nivells.
Junts poden avançar més nivells.
I avui aconseguirà l'armadura de foc daurada.
Serà un gran dia per a en Dedito.


Jo he recollit com he pogut la meravella de narració que ha sortit de la seva boca.

L'he recollit però he intentat no vestir-la, no alterar-la. Tot el que dic en aquest text ha sortit de la seva boca. En la mesura del possible he intentat respectar les paraules que ell ha utilitzat i que jo recordo.  L'ordre dels factors no altera el producte, diuen.

Però ho heu de saber... No li fa justícia. No és textual. No és literal. Era pura emoció i poesia.

Vull agraïr a en Biel la seva immensa generositat per haver-me donat permís per a compartir aquesta bonica història, per recordar-me a mi mateixa que els nens només necessiten una cosa per a jugar: imaginació.

Vida meva, espero que un dia, quan siguis gran, ho llegeixis i ho gaudeixis tant com ho he fet avui jo.

Novembre del 2015. Vuit anys.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

Retrat d'un home madur amb una orella verda.

Reanomenant les parts de la cara.


diumenge, 15 de novembre de 2015

Confia en mi!


Avui és el vuitè aniversari de la Llum i en Biel. Vuit anys. Dues vegades vuit, perquè són dos.

La Llum i en Biel són i sempre han sigut molt diferents. Les llums de l'un són les ombres de l'altre. El que a un li resulta fàcil, a l'altre li costa més. Per sort, (gairebé) sempre s'ajuden l'un a l'altre. Tenir a algú que t'explica en el teu mateix llenguatge les coses que li resulten fàcils i que a tu et costen, sempre és d'agraïr.

A la Llum li encanta llegir, i llegeix amb fluidesa i facilitat. A en Biel sempre li ha costat més, però la Llum sempre que pot l'ajuda, i amb una paciència infinita l'acompanya explicant-li trucs i demanant-li que repeteixi les paraules quan s'encalla.

En Biel és força més àgil que la Llum. Sempre ha sigut mig mico. A la Llum li vam detectar problemes de visió cap als tres anys i escaig, això la va fer anar un xic insegura a nivell motriu. Però en Biel sempre ha cuidat d'ella i li ha explicat com pot fer les coses.

En el fons, això és el que és ser germans, més enllà de ser bessons.

Tenir algú amb qui créixer, amb qui aprendre, amb qui barallar-te, enfadar-te i aprendre a disculpar-te o a acceptar unes disculpes.

Tenir algú per a aprendre a mirar-li als ulls i dir-li "Això no ho vull", "Això m'ha ferit" o "T'ho agraeixo".

Tenir algú amb qui compartir la vida sencera.
Algú que t'esperi quan t'ennuegues amb les lletres i les paraules.
Algú que t'agafi la mà i t'ajudi a enfilar-te a un mur, o a una estàtua.
Per difícil que et sembli.
Que et recordi, en el teu mateix llenguatge, que pots fer-ho.
Que t'expliqui, en el teu mateix llenguatge, com pots fer-ho.
Que t'acompanyi i et recordi que no cal tenir por.
Que s'assegui pacientment a esperar que tu t'hi enfilis.
Algú que et digui "Confia en mi!"
Algú en qui confiar.


Dos processos. Un del 2011, l'altre del 2015. Quatre anys disten entre els dos. Però el que mostren és el mateix: la confiança com a un regal.

Octubre del 2011, Agost del 2015. Tres i set anys.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

Set anys i un regal.


dijous, 12 de novembre de 2015

Irreversible: fricció i matèria.


I els turistes es fan fotos on tu i jo vam esmorzar,

són les coses bones de passar a l’eternitat.
Manel. Roma


Aquesta entrada també es podria titular "Què podem aprendre a través d'una estàtua de marbre sobre els patrons de moviment del cos humà" però aquest títol potser seria un xic enrevessat, confús, excessiu.

Del que avui us vull parlar és de l'empremta que deixa el cos, el moviment, la fricció sobre la matèria, el marbre rosat d'unes estàtues en aquest cas. Així que m'agradaria convidar-vos a observar atentament les imatges, a llegir-les tenint presents tres apunts que considero clau, per a acostar-vos a la reflexió que m'agradaria fer-vos arribar: matèria, cos i moviment.

La matèria: en aquesta ocasió unes estàtues de marbre rosat amb forma de lleó. El lleó, no em fa por, pam i pipa, pam i pipa... El marbre és una superfície molt interessant a nivell sensorial. El seu color, el seu gra i les seves vetes, la textura i la temperatura...

El cos: l'estructura física i material de l'ésser. Una màquina perfectament ajustada que ens permet moure'ns, percebre, i transformar el nostre entorn. El vehicle del moviment.

El moviment: desplaçant l'aire, generant contacte i, amb ell, fricció. Generant uns patrons que es repeteixen i deixen la seva empremta sobre la superfície. Alterant-ne les qualitats de manera efímera (temperatura) o de manera irreversible (desgastant-la, pulint-la...). Deixant al descobert els punts clau en què el cos es val de la força per a guanyar la superfície.

Aquest estiu vam tenir el plaer de descobrir la ciutat de Reggio Emilia. A la Piazza de San Prospero hi trobem una obra de Gaspare Bigi, escultor italià del segle XV que ha acabat per esdevenir un dels símbols més reconeguts de la ciutat: unes escultures amb forma de lleó que custodien l'entrada de la basílica. Mentre en Biel explicava a la Llum la manera més senzilla d'enfilar-s'hi, va fixar-se en que justament en els llocs on ell s'agafava o es recolzava, on posava els peus o on s'asseia, just en aquests punts el marbre estava molt desgastat. Era llis. Era fi. Era suau. La descoberta va ésser una invitació, de seguida ens vam decidir a tocar i a palpar aquell marbre, a acaronar-lo. A parlar-ne. A parlar de com la fricció repetida i continuada l'havia desgastat. A imaginar quantes persones l'han tocat, s'hi han enfilat. A imaginar com podrien ésser aquestes persones.

Però també vam reparar en la irreversibilitat del desgast. La fricció, el contacte, l'havien transformat per sempre. I si bé no era una transformació culminada, sí que era una transformació irreversible.











Poques coses en aquesta vida són definitives, irreversibles. En un moment en què tot es consumeix ràpidament i es deixa de banda encara més de pressa, obrar una transformació eterna a partir de moltes petites accions repetides en un patró perpetu significa el triomf del cos sobre la matèria.

Agost del 2015. Set anys i mig.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

Descalços en l'art, el cos, el moviment.

La coreografia de l'acte creatiu.

diumenge, 8 de novembre de 2015

Fulles espia.


L'altre dia vaig trobar una fulla que era com un glop de foc.
Com una flama.
Una fulla encesa de tardor.
La vaig portar a casa i hi vaig afegir uns ullets, és en Calcifer, vaig dir.

Just després vaig pensar que seria divertit sortir i amagar algunes fulles espia en algun parc.
I com qui no vol la cosa, aquest matí la idea ha reaparegut. Ho he proposat als nens i ells ho han acollit amb entusiasme.

En un primer moment, com era d'esperar, el joc ha sigut crear: buscar i recollir de terra fulles (grans, petites, plenes de colors, amb amb puntes...) posar-los ulls i amagar-les. Després hem començat a dotar d'ulls algunes fulles que encara estaven agafades a les branques, als arbres, per a que poguéssin espiar una mica allò que passa al seu voltant i per a que poguéssin vetllar bé pel joc dels nens. Mica en mica el procés creatiu ha fet lloc al joc: classificar, fer composicions, mandales, seriacions...

La fulla-flama. La fulla-mare.

En Calcifer.






















A algunes de les fulles els hem acabant posant nom: la fulla-alien, la fulla-mòmia, la fulla-immadura, la fulla-fantasma, la fulla-menjaespaguetis... 
Els nens han jugat llarga estona amb les fulles. 
D'aquesta idea n'ha nascut un joc pausat. 
Ric. Lent. Reposat. 
Complex. 
Un joc que creixia i s'alimentava a si mateix. 
Que ha durat fins que la gana ha començat a apretar.
I hem marxat deixant els nostres petits tresors efímers al parc. 
Com un regal. 
Per a qui els vulgui trobar.

Novembre del 2015. Set anys, gairebé vuit. 

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...





diumenge, 1 de novembre de 2015

El que els meus fills m'han ensenyat sobre la mort.


- Com Orfeu, justament, anant al regne dels morts...
- No oblidis que és un mite! I així que Orfeu es gira per mirar Eurídice, ella desapareix per sempre. És la segona lliçó del mite. Els vius no poden veure els morts. D'altra banda, a la realitat passa el mateix, ja no podem veure els morts. Tan sols veiem el que en queda: el cos abans que sigui enterrat o l'esquelet, els objectes que li pertanyien. La resta és imaginació, o somni, o record. 

Emmanuelle Huisman-Perrin. La mort explicada a la meva filla


Tot el que em queda de la meva abuela és una forquilla. Aquesta era la seva forquilla, sempre hi menjava, i també amb aquesta forquilla ella batia els ous per arrebossar les croquetes o per a fer la truita de patata. Jo era encara més baixeta que ella, l'observava, a voltes l'ajudava, i sempre que podia ficava els dits en l'ou cru batut amb sal quan ella no mirava i me'ls llepava amb afició. Aquesta forquilla no guarda res d'aquest record en les seves mol·lècules, però sí que desperta el record en les que conformen la meva ment. Ara jo bato els ous amb aquesta forquilla. Quan puc, hi menjo. Però he deixat de menjar-me l'ou cru amb sal: suposo que he crescut.

Tots ens aturem de viure als dotze anys. És per això que tinc la passió de les flors encara. No es pot entendre.
Mercè Rodoreda. Paràlisi
Durant la meva infància la mort formava part de relats, de persones que no havia conegut, però a qui els meus havien estimat. De mites i d'històries. De contes i llegendes. Jo no vaig afrontar la mort fins a l'adolescència. Primer va ser un amic del meu germà, un parell d'anys més tard, la meva àvia. Jo tenia disset anys, i la mort va deixar de ser allò que passa als altres per a esdevenir quelcom més proper: una possibilitat. Aquella descoberta va revolucionar-ho tot. En certa manera, em va fascinar, però era una visió distorsionada, era una idea romàntica de la mort, una mort com la de Romeu i Julieta. Després, els anys i les pèrdues, el dolor i l'angoixa latents la van tornar menys romàntica, més crua i més descarnada.

Els meus fills no han tingut aquesta experiència. Per a ells la mort s'ha fet present en repetides ocasions, aquest últim any dues vegades, una d'elles fa tan sols un parell de dies. No ha sigut bonic, ni fàcil, ni agradable. Tampoc ha sigut ni romàntic ni descarnat. Si hi hagués de posar un adjectiu potser diria que ha sigut un procés més natural. Perquè els nens es relacionen amb el món d'una manera més directa, menys condicionada pels tabús i ritus de la nostra societat, més alineats amb els seus propis ritus (perquè de tabús encara en prescindeixen) i amb les seves necessitats i apetences. Perquè els nens ténen la gran capacitat d'adaptar-se amb facilitat i de saber on gratar per a trobar l'essència.


Això no vol dir que hagi sigut fàcil. Però sí que és gràcies a aquestes experiències que tots plegats hem crescut i hem après els uns dels altres: a estimar, a compartir el dolor i la pena, a pensar en veu alta. En definitiva, a no afrontar la mort sols. Perquè quan la mort es fa present, ens sacseja. Què és el que és realment important? Què ha passat amb els meus éssers estimats que ja no hi són? Què passarà amb mi? Com serà?


La mort són preguntes per a les quals no hi ha resposta. Però a través de totes aquestes experiències, i després de parlar-ne molt, els meus fills m'han ensenyat algunes coses:

· Cada dol és diferent. La tristesa, la pena, l'aflicció es poden manifestar de moltes maneres diferents, totes elles són vàlides i necessàries, i no ténen res a veure amb l'estimació. T'has de permetre sentir el que sents, sentir-ho com ho sents, i manifestar-ho com es manifesti. No hi ha graus de dolor: tot és el mateix dolor amb diferents vestits.

· El record primer és infinitament trist, després infinitament dolç. I és necessari que així sigui, perquè la pèrdua genera tristesa, però les persones que hem estimat són molt més que la seva absència, per tant, quan finalment això passa, podem evocar records divertits, i dolços, i meravellosos... sense aquell dolor constrenyint-nos les costelles.

· Es pot estimar després de la mort.Va dir Miquel Martí i Pol que "Ara només recordo. I recordar no és viure altra vegada.", i és cert. Però recordar és estimar. Recordar és celebrar la vida dels qui ja no hi són. El record és somni, vivència, fantasia i imaginació. 

· La mort forma part de la quotidianitat. Quan la mort apareix en la conversa, no es pot deixar de banda. Cal parlar d'aquella persona, o de les pròpies pors, acompanyar i intentar posar llum, sense treure-hi importància. No cal donar detalls escabrosos, però sí explicacions senzilles i comprensibles. La mort forma part de la nostra quotidianitat, però ens entestem en deixar-la de banda.

· La idea de la mort ens torna vulnerables. Ens espanta, ens mostra la foscor, la incògnita, el dubte infinits. Ens recorda la nostra pròpia fragilitat, la nostra pròpia condició de mortals. Però hem de veure que, alhora, té el gran poder de fer-nos valorar allò que és realment important per a nosaltres. Per tant, en certa manera, podríem dir que també és capaç d'acostar-nos a la felicitat. Parlar clarament de riscos, de possibilitats, de malalties, d'horitzons... fer-ho sense embuts i d'una manera honesta i sincera ens ajudarà a il·luminar la foscor per a identificar-la i aprendre a valorar-la sense instal·lar-nos-hi. Des d'aquí vull agraïr a en Tomàs Navarro alguns consells que em va donar per a afrontar aquest punt.

· Cal celebrar la pròpia vida. El dol no està renyit amb l'alegria. Pots estar infinitament trist i recordar quelcom que et faci esclafir a riure, o sentir una peça de música i ballar. I no passa res. No està mal fet. Si el teu cos t'ho demana, està bé. Hi ha d'haver temps per a riure i ballar i temps per a recordar i plorar.

· Les creeences de cadascú són intocables. Pots no compartir-les, però si les respectes i les escoltes, pots aprendre moltes coses, moltes maneres de celebrar la vida i la mort. Pots extreure algunes idees i aplicar-les a la teva manera de relacionar-te amb la mort. Ningú té la veritat absoluta, ningú va totalment errat.

· Un bany o una mica de xocolata fan miracles. Si et ve de gust. Pots estar tot un dia sense rentar-te la cara i en pijama, o en xandall. Però quan el teu cos et demani que cuidis d'ell, escolta'l. Et sentiràs molt millor.

· El cert és que tots morirem. Els records viuen, perviuen i ens sobreviuen. Però res és etern. Només són eternes algunes persones que han assolit grans fites, i el seu record es torna immortal. Si bé és cert que potser no serem recordats, el que sí deixem és la nostre empremta més primària: la nostra influència en els altres és immensa i immesurable, i aquesta influència es transmet dels uns als altres. Així que en certa manera, tots som immortals.



Aquests són alguns dels aprenentatges que hem fet plegats. 
De fet, encara els estem fent.

De la mort hem après...
a plorar i a riure,
a cantar i a ballar,
a enfadar-nos i a córrer
(darrera d'ella però sobretot al davant)
a cridar i a somicar,
a pensar i a recordar,
a imaginar i a somiar,
a témer-la i a qüestionar-la,
a parlar-ne i insultar-la,
a banyar-la amb xocolata,
a remullar-la a la banyera,
a rentar-nos la cara i aguantar-li la mirada.
A estimar-la i a odiar-la.
A intentar no espantar-nos
a intentar no espantar-la.
A intentar acostar-nos-hi
a intentar celebrar-la.
Perquè ens regala els records
plorosos i dolços dels qui ja no ens acompanyen.
Perquè ens acosta a la vida,
i a aquells que realment ens importen.


Per a acabar, us deixo amb una petita reflexió del mateix llibre amb el que he obert aquesta entrada.
La mort com a eina per a mantenir-se a prop de la vida. 
Celebrem-la!

Però parlar de la mort, considerar-la sense empetitir-la, mesurar-la sense minimitzar-la, evocar-la amb precisió sense dilucidar-la no és ni entendre-la ni explicar-la pròpiament dit, tasques racionalment impossibles, sinó que és escoltar-la o domesticar-la per evitar l'horror i la por. Conversar amb una criatura sobre la mort pot ser una de les millors maneres de mantenir-se a prop de la vida i d'intentar fer recular el silenci i l'angoixa.

Emmanuelle Huisman-Perrin. La mort explicada a la meva filla


Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...