#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net. Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dilluns, 12 d’octubre de 2015

Retratats amb el cap ple de pardals.

I've been searching
For my wings some time
I'm gonna be born
Into soon the sky
'Cause I'm a bird girl
And the bird girls go to heaven


Una de les primeres aquarel·les que vaig pintar era un personatge amb el cap ple de pardals. Els pardals estaven tan a gust en aquell cap que fins i tot hi havien fet un niu i, d'aquesta manera, convivien amb les seves idees i formaven part dels seus pensaments.

El nostre projecte Retratant la Fantasia està arribant a la seva fi. Durant els últims mesos ens hem centrat en observar, retratar, dibuixar, esbrinar, composar, pensar, plasmar... però, sobretot, en intentar fer-nos les preguntes adequades. Hem rumiat amb el cap. Hem pensat amb les mans, amb els dits. Hem après de nosaltres mateixos, de com som per dins i per fora, però també hem procurat aprendre sobre com són els altres: observar-los, llegir-los, escoltar-los.

Com podeu imaginar, els nostres caps són ara un petit i deliciós guirigall. Amb el retrat com a pretext, amb la fantasia com a llenguatge, hem investigat les profunditats de l'essència humana, i necessitarem temps per a posar ordre a tot el que hem descobert, a tots els aprenentatges que han esdevingut.

Així doncs, la nostra sensació és que tenim el cap ple d'ocells. I hem volgut plasmar aquesta sensació sobre paper. I ens hem retratat amb el cap ple d'ocells. Com a recordatori de com de meravellós ha sigut aquest viatge. Com a recordatori de que val més tenir sempre el cap ple d'ocells tot i tenir els peus tocant a terra. Com a recordatori de que els pardals poden conviure i fer niu entre les nostres idees, formar part dels nostres pensaments. Com a recordatori de que podem buscar una mica més de temps per a les nostres ales.

Ens vam fer quatre retrats pensant en els nostres ocells, mirant-los. Després vam retocar les imatges amb la finalitat de fer destacar el lloc on s'ubiquen: vam jugar amb el color, convertint-les a escala de grisos, vam jugar amb la regla dels terços, situant un dels punts d'intersecció amb el punt on apunta la mirada, i difuminant els marges per a eliminar distraccions i focalitzar allà on a nosaltres ens interessa. Després vam imprimir les imatges i allà va començar la diversió, quan vam retallar els fronts per a deixar al descobert el contingut dels nostres caps: colors i ocells que vam dibuixar en papers reciclats del nostre calaix de papers per reutilitzar. Els nois van crear obres amb ocells estàtics. Les noies vam crear una espècie d'història d'ocells que es mouen.




















I així encarem aquests últims dies, amb el cap ple de pardals. Alguns s'hi senten tan bé, que fins i tot hi han fet niu. Esperem que s'entenguin bé amb els nostres pensaments, i que es mimin mútuament.

Octubre del 2015. Set anys gairebé vuit.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

Retrat d'un home madur amb una orella verda.

Retrats esbojarrats amb l'escàner.


divendres, 9 d’octubre de 2015

Reanomenant les parts de la cara.

Què és un nom? La rosa no deixaria d'esparcir la seva dolça aroma encara que s'anomenés d'una altra manera.
Romeu i Julieta. William Shakespeare


Els noms són útils, ens serveixen per a identificar, per a definir, per a anomenar i, gràcies a ells, podem comunicar-nos els uns amb els altres d'una manera clara i entenedora. Un nom és un nom, una paraula, un mot.

Però l'hàbit no fa el monjo. Un nom ho és tot i, a la vegada, no és absolutament res. Només té el sifnificat que li volguem atorgar, i el que els nostres iguals li vulguin reconèixer. I avui, nosaltres, estem juganers... Sabeu que a nosaltres ens agrada jugar... i a vegades juguem també amb les paraules, amb els noms.

Una de les propostes que ha vestit el nostre projecte "Retratant la Fantasia" ha sigut la de buscar nous noms per a les parts de la cara: les hem desposseït dels seus noms i els n'hem atorgat de nous.


















Part de l'encant de la proposta rau en el fet de jugar amb dos papers: paper ratllat per una banda i paper vegetal per l'altra. D'aquesta manera, la proposta esdevé un joc, ja que permet moure i sobreposar diferents idees, retocar sense malmetre les il·lustracions-retrats originals, donar la volta al paper vegetal i utilitzar-lo per a jugar amb la simetria (o asimetria) del dibuix...

Aquesta és la llista de noms que han inventat la Llum i en Biel per a les parts del cos:

Cabells: Espagueti llarg.
Ulls: Escut d'un punt, Miradors.
Pestanyes: Fil raro.
Celles: Espagueti extra curt i gruixut.
Nas: Formatge respiratori.
Forats del nas: Sortidor de mocs, Venes quita sangre.
Boca/llavis: Salsitxa mini.
Dents: Formatge super dur.
Orelles: Escoltador del mico verd, Forat pelut.
Barbeta: Ou raro.

Hem jugat a combinar idees i paraules, així, les faccions es disfressen, es vesteixen de festa. Així, les observem, les redefinim partint de la seva aparença, o de la seva funció. Així juguem amb els conceptes, fem dansar la ment, els dits, i les idees. Així, juguem amb les imatges, però també amb les paraules.

Octubre del 2015. Set anys, gairebé vuit. 

Si t'ha agradat aquesta entrada, segur que també t'agradarà...

Els ulls.

El nas.

Els llavis.

Les orelles.

dissabte, 3 d’octubre de 2015

Autoretrat descriptiu a la deriva.

Como moro soy más moro. 
Como cristiano, cristiano. 
Como bueno soy más bueno. 
Como malo soy más malo, 
soy más malo que el veneno.
Los planetas - Ya no me asomo a la reja.



Hi ha petits exercicis descriptius que ens poden ajudar a fer un autoretrat de nosaltres mateixes, i d'aquesta manera explorar la nostra identitat. Qui sóc? Què m'agrada? Com em veig? Què o com em diuen aquells que m'estimen?

Aquest petit exercici el vam portar a terme una tarda de setembre la Llum i jo, i el més curiós és l'exercici de deriva que va tenir lloc després. Simplement vam rumiar un xic, vam plasmar-ho i vam deixar-ho fluir: i vam fer servir la descripció escrita com a punt de partida per a un exercici plàstic: la Llum es va decidir per un collage, jo per una aquarel·la.












Observar la pròpia aparença procurant tenir la mirada neta i amable amb una mateixa. Endinsar-te en les profunditats de la pròpia essència, observar-te per a conèixer-te i reconèixer-te.

I deixar-te anar. Per a estimar-te un xic més.

Setembre del 2015. Set anys i tres quarts. 

Si t'ha agradat aquesta entrada, de ben segur també t'agradarà...