#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net. Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

divendres, 27 d’abril de 2012

Pintar sobre cartró.

La Llum i en Biel han experimentat des de ben petits amb la pintura. Diferents tipus de pintura, diferents estris, diferents suports i presentacions. En la mesura que m'ha sigut possible, he intentat donar-los màxima llibertat a l'hora d'expressar-se, he defensat sempre que cal deixar-los experimentar i crear en llibertat, donant-los espais, temps, valorant les seves creacions i respectant-les. L'atractiu de la creació en edats primerenques rau en el plaer que proporciona expressar-se, i que evoluciona del plaer del moviment i l'empremta al plaer del dibuix i el perfeccionament de la tècnica. Si els deixem crear lliurement i els observem podrem apreciar com part de la superfície queda pràcticament immaculada, mentre que altres parts queden totalment saturades, fet que ocasionalment provoca el trencament de la superfície. Podem evitar-ho oferint-los cartró enlloc de paper: és molt més resistent, i els encanta!

Comença l'acció.

Dirigint el traç: coordinació òculo-manual. El cap controla el moviment del braç, en les primeres etapes la concentració és màxima.

A més de traçar emprant estris es pot recórrer al propi cos.
 
Com era d'esperar, la part del cartró que no veuen directament resta pràcticament immaculada.

 I en Biel s'anima a pintar amb la mà.

Amb les mans! La manera d'expressar-se canvia, en utilitzar el propi cos l'expressió es transforma, el gest transforma el rastre, que es torna lleuger i ràpid, prenent consciència sobre el propi cos a través del moviment.

El fet d'estar drets i tenir la possibilitat de moure's, multiplica les possibitats expressives, partint de la premissa que si pinten és perquè volen fer-ho... perquè ténen la possibilitat de marxar quan així ho vulguin.
 
Part de la pintura s'asseca en contacte ambla pell, creant una lleugera "crosta" que es trenca amb facilitat, oferint una experiència més.

 
Els colors de la pintura es barregen donant lloc a colors nous.

En edats tan tendres, el plaer d'experimentar amb el propi cos, a través del propi cos passa per sobre de la intenció creativa. L'expressió es sublima en la creació espontània i casual, i el rastre precedeix el traç.

Desembre del 2009. Dos anys acabats de fer.

diumenge, 22 d’abril de 2012

Gall, gallina o poll?

Avui hem experimentat amb roselles. Ahir vam collir una bossa de gallarets (encara tancats) abans de marxar d'Argelaguer. Obrir-los és una manera divertida de fer treballar els dits, i encara més, es pot jugar a endevinar de quin color són! I com no, hem aprofitat la taula de llum (crec que hauré de canviar el nom del bloc d'"encenent la imaginació" a "encenent la taula de llum", perquè hi tenim una passió i una tirada... som d'interruptor fàcil, ja ho veieu). S'ha tenir precaució amb el làtex (el líquid) que conté la tija, s'ha d'evitar que l'ingereixin els petits, conté alcaloides que són tòxics, nosaltres les vam collir ahir i les hem utilitzat avui i ja no en sortia, recordem rentar bé les mans després, malgrat la part que manipularem és la càpsula, no la tija.

Les flors encapsulades.

Obrir.

Desembolicar, i meravellar-se perquè dins d'un capoll petit, hi cap una flor de pètals grossos.

Composicions.

Els pètals pinten. Primer el color és rosat, en assecar-se es torna lila.

Petits vasos que inviten a classificar, destriar, separar...

Separant els estams, que són tendres i de tacte amorós.

Flor.

Destriant els estams.

Un dels vasos s'ha trencat i en Biel li ha atorgat la identitat d'un drac.

Escenari  de joc.

Després, amb un llapis, la Llum practica la seva cal·ligrafia japonesa (de debó, reproduïa una escena de "El meu veí Totoro").

Acolorint un gatet amb pètals.

I un gos...

I un tió!

Compartint espai.

No se'n cansaven!

Fi de festa.

Experimentar amb elements de la natura és sempre agradable, ens ofereixen un espectacle que vesteix els nostres ulls de colors i formes delicioses.

Abril del 2012. Quatre anys i mig.

El parc de Can Sis Rals.

Avui em permetreu (em permetré) la petita llicència de retre homenatge a un prodigi de la imaginació, perquè el laberint, el parc de cabanes d'Argelaguer desapareix. Per si algú no el coneix, us puc explicar que es tractava d'un lloc encisador impregnat d'un encant molt particular. Creat per un sol home, Josep Pujiula, aquesta meravella s'alçava majestuosa retallant el cel, gairebé desafiant els núvols. Així que des d'aquest bloc, m'agradaria agraïr a aquest Tarzàn d'Argelaguer les hores de diversió, els aprenentatges, les descobertes, la fascinació que he viscut en aquests petits paraisos (en les seves diferents versions) des de la meva adolescència fins a l'actualitat, que n'han pogut gaudir també els meus fills. Avui, el parc ja està en part desmuntat. Per algú que l'ha gaudit resulta un espectacle gairebé desolador, i peregrinar-hi abans que sigui tan sols un record era inevitable. En l'entrada d'avui, us intentaré ensenyar l'abans i el després d'un lloc per a somniar.

Setembre del 2009.

El laberint et rebia amb les seves canyes i branques, que s'alçaven a banda i banda de les pasarel·les proporcionant subjecció i sensació de seguretat.

A banda i banda de la zona de l'aigua s'alçaven petites construccions de pedra.

I l'aigua, com no. Fresca i corrent.

I més construccions.

Una de les torres. Al començament del laberint i a cada una de les torres hi havia unes paelles i algun objecte per a colpejar-les, una petita recompensa a l'esforç.

El laberint estava poblat de cabanes i casetes, acuradament decorades amb objectes recollits i reciclats, i ofereixen la possibilitat de reposar, descansar... i pensar quin camí escollir.

I sempre hi ha temps per a aturar-se i observar alguna cosa interessant.

Escollir un camí: potser el més llarg i que baixa, ens portarà a la sortida. Amb els nens petits i un temps inestable, vam fer part del recorregut amb ells carregats en braços.

Abril del 2012.

Clonc-clonc-clonc! Comencem!

Aturar-se a observar. Aquesta rodeta carregada de números, gira, i ha tingut als nens entretinguts una bona estona.

Com que el laberint està poblat d'esquelets i calaveres, era de calaix anar-hi vestit d'esquelet!

Hi ha túnels que no segueixen, la seva continuació està mutilada. Els camins, plagats d'esvorancs mostren l'antic traçat.

Tot i així, encara hi ha casetes on pujar.

Entrar.

Frases de gratitud que omplen el recorregut.

Zona d'aigua.

Paret frontal de la zona d'aigua.

Vine amb mi!

Equilibri.

Encara que sembli impossible, els nens han atravessat aquest pont. I encara que sembli impossible, crec que és el pont que apareix a la primera fotografia (vist des de l'altra banda). Gran part del laberint ja està desmontada parcialment, i ofereix un aspecte similar a aquest.

Seguir pujant. Força, perseverància, coordinació i valor.

Atresorar el que capten els ulls.

I abans de marxar, ens hem aturat a observar un bonic graffitti, que sembla retre homenatge al paratge.

Una vegada més, el parc de can Garrell ens ha acollit i meravellat. Ens n'acomiadem sabent que és possiblement la última vegada que ho faci. Però sempre recordarem les bones hores que hi hem passat: pujant i baixant, enfilant-nos i fent equilibris, investigant i buscant sortides. Caminant, evitant el fang, relliscant, esquivant esbarzers i branquillons. Amb unes quantes esgarrinxades més que en entrar i les sabates enfangades, només podem donar les gràcies.

Setembre del 2009 i Abril del 2012. Quasi dos anys i quatre anys i mig.